Tinc el sexe obturat, aturat, per causa d’un problema mecànic. M’obceca. Camino per casa mirant-los, amb recel, esperant el moment en què un d’ells explotarà al meu costat. Des de fa una setmana, els meus electrodomèstics em fan molta por. Teníem una relació cordial des de sempre, de respecte mutu. Però ara, ara tinc un problema mecànic. Una rentadora que no conec, de la qual ni tan sols sé la marca, em té mania. Ja està, ja ho he dit. S’espatlla.
El que em temo és que sent passió sexual pel seu amo, i sap que quan ell em té a mi, ella ja no existeix, perquè per molta imaginació que puguis posar-hi, hi ha coses per les que una rentadora no està preparada. I això molesta, ja ho sé, i per això m’odia. Ho noto. Sóc molt perceptiva. Ho fa amb premeditació, seguríssim, perquè les peces que fallen són essencials. El tècnic, que està conxorxat amb la màquina, sempre va a reparar-la el dia i l’hora que jo he quedat amb el noi. Mitja hora abans, mitja hora després. Amb tot el que costa trobar un dia per veure’ns! No em digueu que no és sospitós…
Estic molt enfadada per dues raons: la primera, perquè ell sempre la prefereix a ella, mai no em defensa. I això, em fa mal. La segona, perquè no m’agrada estar a males amb altres, em dóna mal cos i les vibracions assassines, quan són elèctriques, fan molt de iuiu. M’odia, ja ho sé. Sospita la veritat: sap que barrejo foscos amb clars. Això ho noten a distància, les rentadores. Sap que abuso de la meva, i que no rento mai a mà. Haig de dir a favor meu que duc les ungles pintades.
He pensat que a la rentadora en qüestió li deu passar com a algunes humanes: de tant rentar calçotets a un home els agafen afecte, de l’afecte a l’amor hi va poc i de l’amor a l’obsessió encara menys. Si tingués una cara, seria Glenn Close. Temo que algun dia parli amb la meva i em doni problemes. Temo trobar un conill mort dins el tambor quan vagi a fer la bugada. Les rentadores fan pinya entre elles, són molt sectàries, es comuniquen per ones inaudibles a l’oïda humana, del pal dofí en llibertat. Tinc por, molta por, de posar-me calenta d’aquella manera que la sang no arriba al cervell i per accident fer sexe damunt l’aparell, amb el perill evident de morir electrocutada, la qual cosa seria molt trista: si m’haig de morir, ho vull fer, almenys, pentinada i ben digna, vestida, a poder ser, que quan vinguin els de les ambulàncies diguin tan morta i tan guapa. Tan guapa.
El meu problema no té solució. L’amant, que sóc jo, sempre té les de perdre. La seva relació és massa estreta, massa estable, i ella és molt necessària. Ell sap que duc les ungles pintades i que mai, mai, sota cap concepte, li rentaré els calçotets. I jo no vull viure aterrada. Més val que em busqui un amant amb una rentadora menys complicada.
Núria Busquet Molist 