Rei de les altures,
oh, tu, poeta:
No temis la vida
que et crema per dins.
No l’apaguis: encén-te!
No temis les ales
que et destorben el pas.
No caminis: enlaira’t!
No temis l’amor
que et desperta per fi.
No ho pensis: estima!

No temis!
Ets fràgil, t’esberles,
però ets lliure.
Tens la força de la poesia.
I també tens la mà que t’estreny.

Ara sí, ja la tens.