Divertida

Fuck you very much

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Se me’n fot tot una mica bastant. Que amb quaranta anys no em considerin madura, haver d’explicar que la maduresa no té res a veure amb les ganes de riure i de viure,  i de consumir-me, i de devastar-me. Se me’n fot. De debò, se me’n fot, de fet, em fa gràcia, que les altres mares de la classe em mirin de reüll, que la meva pròpia mare es disculpi per mi, que la gent parli de mi d’amagat. Entenc que la meva existència és una amenaça per vides ufanes d’elles mateixes i del seu camí gris, recte, marcat. Se me’n fot. Se me’n fot tot bastant, la veritat.

Que alguns pensin de mi que sóc massa fàcil. Que, com que pel que sembla sóc tan, tan fàcil intentin lligar-me. Que creguin, uns altres, que la mida de la faldilla va d’acord amb les meves ganes, que hi hagi qui pensi que la dignitat la tinc, justament, entre les cames. Se me’n fot. De debò, se me’n fot.

Se me’n fot no ser rica. Se me’n fot no tenir una trajectòria vital que faci enrogir de plaer els meus pares, se me’n fot la gent avorrida, tènue, gastada, se me’n fot no ser com tothom es pensava, se me’n foten els plans que altres tenien per mi, i els que jo tenia per mi. Se me’n fot. Se me’n fot ser real, canviar d’opinió sobre la marxa, se me’n fot anar al trot, se me’n fot desbocar-me, se me’n fot tot molt, tot. Tot i tothom. Se me’n fot, se me’n fot, se me’n fot!

Però el que no se me’n fot és haver-me de fotre quan en tinc tantes ganes.

Encontres en la tercera fase

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

—Bona tarda, en què puc ajudar-lo?

—Bona tarda, la Vida? Hi podria parlar?

—Ara no s’hi pot posar. Si li sembla, li passo amb la Mort, que és del departament immediatament posterior.

—Amb el Buit, l’anterior a la Vida, no em pot passar?

—No, no, aquest departament no agafa trucades. S’estressava, està en observació, n’hi ha que diuen que el Buit és el mateix que la Vida, això l’ha transtornat i des de fa temps que té un buit constant.

—Ai pobre, vejam si es millora. Doncs sí, passi’m amb la Mort, si el Buit i la Vida no poden…

—No pengi, ara li passo. Que tingui un bon dia.

—Bon dia, l’atén la Mort, en què puc ajudar-lo?

—Bon dia, miri, jo volia parlar en realitat amb la Vida, però m’han passat amb vostè que és la que ve just darrere.

—Això del darrere sona malament, diguem que sóc una fase avançada d’un mateix procés.

—Sí, sí, té raó, no pretenia ser despectiva.

—No passa res, és un aclariment que he de fer tot sovint, per pròpia autoestima, sap què vull dir?

—Ja ho entenc.

—Però digui, què vol?

—Doncs volia preguntar-li a la Vida què passa amb mi. Jo no sé fins a quin punt ella en té la culpa, el fet és que pateixo bastant, i començo a pensar que sóc jo que no en sé… Voldria saber si és que hi ha algun curs de reciclatge o és una cosa que és d’aquelles d’anar fent, i en aquest cas, fins quan cal aprendre, perquè hi ha gent que en sap molt, de viure, o això sembla, i jo encara em sento, gairebé a la meitat, una mica a les beceroles, i començo a pensar que o bé no hi estic capacitada, o potser és ella que s’hi està recreant.

—Dona, no sé com puc ajudar-lo jo, perquè de mi ningú no se’n queixa. Els que es queden sí, eh? Però és pura enveja, estan en una fase inferior, pobrets meus. Com si fos culpa meva! Tot i que ja fa tant de temps que ho tinc assumit que ja no m’afecta, he fet molta teràpia i he après que el problema el tenen ells i no jo, perquè els que passen al meu departament tampoc estan tan amargats, no sé si m’explico.

—Sí sí, però igualment, quin departament més desagraït el seu, la veritat. Em sap greu dir-li això, però a mi tampoc em ve massa de gust arribar-hi, vull dir que la vida em sembla més… vida, no sé com dir-ho.

—Tampoc n’hi ha per tant. La vida està molt sobrevalorada.

—Home, però és que mentre estàs viu estàs viu, jo què sé…

—La mort no s’entén en la seva justa mesura. N’hi ha que fins i tot la cerquen amb constància, i no són els més tontos, ja li ho asseguro. I quants no la voldrien per d’altres? Jo només faig el que em toca fer.

—Però no s’ha plantejat mai fer objecció de consciència? Vull dir, per exemple, dir no, aquest no me l’emporto?

—Collons, ho faig sempre que vull! No m’emporto a la gent per caprici, només vull els que m’interessen. Alguns han de venir per contracte, perquè altrament el departament de la vida seria impossible de fer funcionar amb tanta gent. Però alguns me’ls demano expressament perquè sí i d’altres dic no, encara no, que no estan preparats.

—I li paguen molt per fer això?

—Què va, una misèria.

—Però deu compensar, quan veu algú que per fi descansa en pau…

—A veure, ser la Mort està molt ben valorat professionalment, fa respecte, però a la pràctica no és res de l’altre món. Vas fent, no sé com dir-ho… Qui dia passa…

—Any empeny. Així li podrà transmetre el meu malestar a la Vida?

—Sí, és clar, però no sé si li respondrà. Entre nosaltres: així com jo sóc molt metòdica i fina, i funciono amb certa lògica, ella és molt despistada, i no s’ho treballa gens. Li fa gràcia veure com s’ho manega la gent, ara fa, ara desfà i mou els fils una mica com li plau. És desordenada i molt boja, i li agrada jugar. Li donaré un consell: no li pregunti massa i vagi fent. Tot depèn de vostè, en certa mesura, fins que ella s’hi fixi i digui, ara li remouré la baralla, o potser al revés, es compadirà i dirà: ara la faré feliç. Però això dependrà del dia, de l’humor que gasti de bon matí i sobretot, sobretot, de l’alcohol. Això sí, de l’alcohol. No és el mateix la vida amb gintònic que la vida amb vi negre, o cervesa. Sap què vull dir?

—Llavors, què creu que hauria de fer? Simplement anar fent i no fer-ne massa cas?

—El millor és que faci el que li doni la gana i molt, molt i molt, sense por. I no es queixi si ella s’hi fica, sempre serà millor que sigui ella qui es fixi en vostè, i no jo. Oi que m’entén? Sap què passa? Que jo no depenc de l’alcohol. A mi l’alcohol no m’agrada. Ho entén, oi que sí?

—Pot contar si l’entenc!

Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida, i molt del Barça, es va casar l’any setanta amb el bo de l’Isidre Fonoll i Cosí, també fill del poble, també convergent, també molt del Barça. Venen bates a la botiga que havia estat dels seus pares, al carrer Major, al costat de l’estanc. En Jordi i en Jaume, els seus fills ja casats, tots dos tenen carrera. I ja té tres nétes. Quan ho diu no amaga un somriure orgullós. 

Maria Pla i Vila fa vint anys que, cada dijous, es fa metxes rosses que li il·luminen la cara. Fa catequesi i sardanes, i no es perd cap concert dels Montgrins a la Festa Major. Dissabte va a missa perquè és més animada, i els diumenges família, o ella i l’Isidre van al restaurant a fer un arrosset. Quan està molt animada, fa un xarrup d’aromes de Montserrat, es posa graciosa, i l’Isidre, llavors, sembla veure la noia de qui es va enamorar, fa quaranta-sis anys. Li agafa la mà. I ella el mira i somriu, satisfeta. 

Maria Pla i Vila últimament se sent enrarida.  Com un cuc de seda a dins del capoll, que sap que ja toca sortir. L’Isidre mira el Telenotícies i diu “tot això de la consulta acabarà fatal, ja ho veuràs.” Ella el mira i somriu, indolent. S’ha fet vell. Es veu jove i bonica, “estupenda”, que diu.  

I és que Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida, té un secret amagat: va portar, aquell dia, la papereta de casa. Al vespre, asseguts al sofà, tot mirant TV3, l’Isidre va dir “aquests de la CUP qui cony són, com pot ser que algú els hagi votat?” Ella el va mirar i va somriure, tot prenent-se el segon xarrup d’aromes de Montserrat.

Rentadora assassina, el thriller

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Tinc el sexe obturat, aturat, per causa d’un problema mecànic. M’obceca. Camino per casa mirant-los, amb recel, esperant el moment en què un d’ells explotarà al meu costat. Des de fa una setmana, els meus electrodomèstics em fan molta por. Teníem una relació cordial des de sempre, de respecte mutu. Però ara, ara tinc un problema mecànic. Una rentadora que no conec, de la qual ni tan sols sé la marca, em té mania.  Ja està, ja ho he dit. S’espatlla.  

El que em temo és que sent passió sexual pel seu amo, i sap que quan ell em té a mi, ella ja no existeix, perquè per molta imaginació que puguis posar-hi, hi ha coses per les que una rentadora no està preparada. I això molesta, ja ho sé, i per això m’odia. Ho noto. Sóc molt perceptiva. Ho fa amb premeditació, seguríssim, perquè les peces que fallen són essencials. El tècnic, que està conxorxat amb la màquina, sempre va a reparar-la el dia i l’hora que jo he quedat amb el noi. Mitja hora abans, mitja hora després. Amb tot el que costa trobar un dia per veure’ns! No em digueu que no és sospitós… 

Estic molt enfadada per dues raons: la primera, perquè ell sempre la prefereix a ella, mai no em defensa. I això, em fa mal. La segona, perquè no m’agrada estar a males amb altres, em dóna mal cos i les vibracions assassines, quan són elèctriques, fan molt de iuiu. M’odia, ja ho sé. Sospita la veritat: sap que barrejo foscos amb clars. Això ho noten a distància, les rentadores. Sap que abuso de la meva, i que no rento mai a mà. Haig de dir a favor meu que duc les ungles pintades. 

He pensat que a la rentadora en qüestió li deu passar com a algunes humanes: de tant rentar calçotets a un home els agafen afecte, de l’afecte a l’amor hi va poc i de l’amor a l’obsessió encara menys. Si tingués una cara, seria Glenn Close. Temo que algun dia parli amb la meva i em doni problemes. Temo trobar un conill mort dins el tambor quan vagi a fer la bugada. Les rentadores fan pinya entre elles, són molt sectàries, es comuniquen per ones inaudibles a l’oïda humana, del pal dofí en llibertat. Tinc por, molta por, de posar-me calenta d’aquella manera que la sang no arriba al cervell i per accident fer sexe damunt l’aparell, amb el perill evident de morir electrocutada, la qual cosa seria molt trista: si m’haig de morir, ho vull fer, almenys, pentinada i ben digna, vestida, a poder ser, que quan vinguin els de les ambulàncies diguin tan morta i tan guapa. Tan guapa. 

El meu problema no té solució. L’amant, que sóc jo, sempre té les de perdre. La seva relació és massa estreta, massa estable, i ella és molt necessària. Ell sap que duc les ungles pintades i que mai, mai, sota cap concepte, li rentaré els calçotets. I jo no vull viure aterrada. Més val que em busqui un amant amb una rentadora menys complicada.

Parella estable

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris

–          Cari, tens pressa?
–          No, per?
–          No, és que volia dir-te  una cosa.
–          Digues, amor, t’escolto.
–          Però segur que no tens pressa?
–          Que no, reina, digues què vols.
–          És que no sé com dir-t’ho.
–          Tal qual, preciosa, no t’ho pensis, digues-ho ja, dispara.
–          Doncs a veure, com t’ho diria… És que ja fa temps que pensava que potser t’ho havia de dir.
–          Doncs ara és el moment. T’escolto amb molta atenció.
–          El que et vull dir és una cosa que porto temps volent dir-te, però que no t’ho havia dit abans perquè no sabia com fer-ho.
–          Entenc, entenc. Doncs va, digues-ho.
–          Doncs que potser hauries de saber què penso sobre una cosa.
–          Aha.
–          Una cosa que em té molt preocupada i que no em deixa estar tranquil.la.
–          Aha.
–          Voldria que sabessis que el que t’haig de dir no vull que faci que ens enfadem, perquè tu saps que ets molt important per mi.
–          I és clar, i tu per mi, però és que si no em dius el què no sabré què em vols dir, i és difícil dir-te si el que em vols dir farà que m’enfadi o no.
–          Sí, és clar, ja t’entenc. Però voldria estar-ne segura.
–          Doncs no en pots estar.
–          Doncs no sé si dir-te el que penso, és que si no estic segura, que no t’enfadaràs, potser millor no dir-t’ho.
–          Però tu entens que jo no et puc assegurar que no m’enfadaré si no sé què em vols dir? Què et costa tant d’entendre?
–          Ei nen, no em tractis d’idiota que ja ens coneixem.
–          No et tracto d’idiota i no siguis susceptible, t’estic dient que no et puc dir que no m’enfadaré per una cosa que no sé què és.
–          Hosti collons, sembles tonto, només m’has de dir que no i t’ho dic.
–          Però no puc! Què et passa? Va, digues el que m’has de dir que faig tard.
–          No m’has dit que no tenies pressa?
–          Això era abans de passar vint minuts decidint si ho deies o no.
–          O sigui que el temps amb mi se’t fa llarg? Que sóc una pesada?
–          Jo no he dit això, què t’empatolles? Que estàs sonada?
–          Tio, para d’insultar-me o me’n vaig.
–          No t’insulto, és que no sé què et passa, sembla que t’hagis vist el cul avui.
–          Mira, rei, més val que calli i no digui el que penso, que ens les tindrem.
–          Ah no, digues-ho, digues-ho, ja seria hora que diguessis alguna cosa, portem així tota la tarda.
–          Que no, que passo, que no vull parlar amb tu.
–          Quins collons que tens, noia. Doncs si no vols no m’ho expliquis, escolta.
–          Vés-te’n a prendre pel cul, capullo.
–          I la tia després em diu que no la insulti.
–          No em facis brometes que no fa cap gràcia, cabró.
–          Però es pot saber què et passa? Que tens la regla o què?
–          Ja està, ja ha sortit el tema de les hormones, ja tardaves, clar com que les dones som tan inestables, com que som tan emocionals… Ets un sexista covard.
–          És que jo flipo, de veritat. Però què dius? Saps què et dic? Que passo d’enfadar-me perquè estàs com una cabra, vaig a fer un volt.
–          Ja està, fugint, evitant la confrontació, com sempre.
–          Però quina confrontació? Si no sé ni per què estem discutint! Què vol dir com sempre?
–          Mira maco, si vols, ja m’entens. És que tens tela, tu, tens molta tela.
–          Doncs escolta, si et semblo tan dolent no sé què fas amb mi… Busca-te’n un altre.
–          Això és el que tu voldries, per poder tirar-te la veïna de sota.
–          La Merche? Però si és lesbiana i és més lletja que un nap!
–          Et penses que no sé com te la mires quan te la creues per l’escala? Això de ser lesbiana et posa, ja ho veig…
–          No em crec el que sento, estàs fatal tia, fatal.
–          Doncs tallem i ja està, mira que fàcil.
–          Doncs molt bé, tallem i tot resolt. 

–          A veure, reina, vine aquí.
–          Deixa’m! No em toquis! T’odio!
–          Vine, que t’abraço una mica.
–          Que no! Imbècil!
–          Acosta’t. Així. Un petó.
–          Burro.
–          Estàs més tranquil.la, ara? Jo t’estimo només a tu, més que res en el món, que no ho saps?
–          De veritat?
–          És clar, tonta. I què em volies dir abans?
–          Que no et queden gens bé aquests calçotets.

Live long and prosper

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 
La nit passada no vaig dormir gens i no vaig tenir cap orgasme. Un malson. Una angoixa. Una angúnia d’aquelles que et frenen abans de deixar-te lliscar amb placidesa pel tobogan del son. Com si un nen malparit es plantés amb els braços plegats entre tu i la baixada, “contrasenya o no passes”, amb cara de ràbia quan ja estàs assegut ,agafant embranzida. I vinga provar-ho: houdini, milhomes, filigrana, esperpentu, picasoques i així, mitja nit.
En el somni en qüestió, un comitè de savis intentava salvar la galàxia. Asseguts a una taula allargada, amb finestres amb vistes al cosmos, a la nau estel.lar Enterprise. El capità Picard, mostrant interès, amb un te Earl Grey a les mans, escoltava.  Cadascun d’ells, molt seriós (Humans, Klingons, Vulcanians, Rumolans, Betazoides i altres races, menys conegudes) buscaven maneres de frenar l’atac dels Borg i salvar l’univers en perill de destrucció total. Tot molt civilitzat, és a dir, sense alcohol.
El cas és que el que em doblegava l’estómac fent l’aire difícil de treure i posar als meus pulmons era l’evidència d’un fet catastròfic, un cataclisme, una desgràcia molt gran. La certesa irrebatible que l’aconseguiríem. Que seria nostra, al final. La independència. I aquesta seguretat que, a priori, com a independentista sense complexes que sóc i devota creient en la bondat de les espècies que compartim la galàxia, m’hauria fet adormir apuntant un somriure, aquesta nit passada, m’ha desvetllat. Quina por que m’ha fet. M’he ben trasbalsat. Tan propera que està.  I tan poc preparats. Hosti tu, una mica d’empenta. Que la resistència és fútil, collons, que no paren de repetir-ho pels altaveus. Ja no sé ni com dir-ho. Serem assimilats, com imbècils, si no ens ho currem. Una mica de brio…
Jo ja sé que hi ha una pila d’experts que faran que tot rodi com una pilota. Gent de ciències, que fa números i conta dos més dos i li surt quatre sovint. Però és que encara, ningú, m’ha demanat l’opinió, i el temps passa molt ràpid. No costa res fer una consulta a l’experta. Jo hauria de formar part del comitè de savis que estan elaborant el mític full de ruta. Vull ser-hi present. No ho enteneu o què us passa? La bogeria, la superficialitat, el sexe, la passió, les ganes de riure, les grolleries i el desvergonyiment han de formar part, també, del país que estem construint. Jo en sóc Doctora Cum Laude.
I ara mateix, perdoneu-me, trobo que hi ha massa gent que s’ho pren tot massa a la valenta. A l’Enterprise hi ha massa silenci, tot és gris, amb uniformes barats molt horteres, i carotes passades de moda que no es creu ningú i que no colen com a races diferents. I, per favor, ja seria hora que entenguessin que no es pot viure una vida a base de suc de taronja, per molt que tinguis teletransportadors i tricòrders.
Si els savis reunits a l’Enterprise es prenguessin els problemes com jo em prenc les coses, ja fa trenta anys que voltaríem pel món mirant els veïns del costat amb cara de superioritat, no és per res. Potser consideren que no sóc molt sàvia, cosa que és relativa (però no tant, no fotem, que tinc un Cum Laude). En interestel.laritat sóc un coco. I el contacte entre races alienígenes el tinc per la mà. On vull anar a parar? , us preguntareu. Qui ho endevini, un pèsol. Doncs que la meva opinió (gens modesta) és propícia a pensar que el sexe és la clau. Fa que tots els temes seriosos siguin molt menys profunds (o molt més, segons la profunditat desitjada, no us sembla?)
Acceptaré el fet que el meu criteri no serà tingut en consideració en les discussions referents a la independència. No tinc prou cara de ràbia, i el somriure constant i l’alegria de viure, vulgues que no, et fa menys consultable, menys fiable, menys digna d’una tertúlia amb cara i ulls a la taula del capità Picard. Uno, dos,llamando a la Tierra (en castellà, que ho entengui tothom, els de cara de ranci i els Borg, sobretot): somrieu. Feu més sexe, si us plau, amb amor, si pot ser, i no cal que sigui amb les vostres parelles, tots ho agrairem igualment, fins i tot elles mateixes, potser. Llegiu una mica. Poesia, millor. Gaudiu de la vida.  D’aquesta manera, quan sentiu les paraules “dret”, “a” i “decidir” totes juntes dins la mateixa frase no se us posarà aquesta cara de peix enrarit de fa dies. Entendreu, amb sort, ara que la sang del cos ja estarà repartida, el significat de la paraula “decidir.”
M’he despertat suada, cridant com un klingon “Heghlu’meH QaQ jajvam”.  I ni tan sols havia tingut un orgasme. Desitjant-nos a tots, això, sí, llarga vida i prosperitat. Que ens fan falta.

Let them bark, Scarlett

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Did you ever hear the Oriental proverb, “The dogs bark but the caravan passes on”? Let them bark, Scarlett. I fear nothing will stop your caravan.” 

Margaret Mitchell (1900-1949), “Gone with the wind”
“Vigila el que fas i el que dius, perquè vius en un poble, i aquí, tot se sap.” Si em punxen, no sagno. Jo creia que la gent tenia altra feina que estar pendent de mi, però des d’aquell dia no puc parar de pensar-hi, i confesso que el fet de contemplar la possibilitat que hi hagi algú que espiï el que faig i li importi em produeix certa excitació. Sexual, és clar, de la bona. Ja em coneixeu, a aquestes alçades.

He decidit, doncs, que a partir d’ara seré més animal i més porca quan escrigui, em maquillaré més, i marcaré més pitrera. A veure si em critiquen, i surto a la tele del poble i a la revista local. Em fixaré com em miren els homes al supermercat, i les dones, mmm, les dones també.  Sento un pessigolleig interessant a l’entrecuix, tot pensant-hi. Oh, sí! Que xerrin per les cantonades, que murmurin, que em mirin de reüll pel carrer. Que em cridin que sóc una meuca i s’amaguin després rere els arbres. Això a mi em posa, que no ho sabeu? Pensar que em llegeixen de nit, amb una llanterna, d’amagat, quan no els veu ningú, i altres coses que fan d’amagat llegint els meus escrits calents…  M’escalfo, m’escalfo, no hi puc fer més, sóc així… 

Bona gent, escolteu-me: condemneu-me, però llegiu-me també. Tinc ànima de bruixa i estic esperant ja fa dies la pluja de pedres al mig de la plaça del poble. Cremeu-me viva, siusplau. L’olor de socarrim m’accelera. Fins i tot he escollit el modelet, ben cenyit, transparent, com déu mana. Morta, rostida, però sexy, això sí. Per servir-vos estic, expectant. Us prometo que m’escarrassaré molt per no decebre ningú, he estat practicant. Xisclaré com una garrina mentre dracs i escorpins surten de la meva boca infecta, expulsant de dins meu la llavor del pecat. 

Mereixo un càstig, creieu-me: sóc culpable. Pensament, paraula, obra i omissió, tot alhora i amb ganes, i també d’altres pecats que ni imagineu. I el més terrible de tot és que tant se me’n fot. Habitants de la vila, us ho prego, quan estigui cremant-me, mireu-me, observeu. Escopiu-me, crideu.
 
A déu poso per testimoni que, per molt que brameu, tard o d’hora, una nit, d’amagat, em llegireu.

La vespa vermella (i els sis errors)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Feia mesos que sortien quan van decidir viure junts. Creien fermament que el destí els havia unit. La Lali sabia, sospitava, potser és la paraula adequada, que en Joan n’estimava una altra. Ella va pecar d’il·lusa en creure que l’altra no era rival. Error número u. Inoportú.  

Era un model antic, destrossat, però era un clàssic. Va costar una fortuna. Potser ja notant les ones invisibles que acompanyen els sentiments, la Lali no la volia. Pagar tants diners per una moto que ni funciona, li deia. Però ell és tossut de mena, i la il·lusió li ofuscava l’enteniment. Ella el volia feliç i el va animar a comprar-se aquell tros de ferralla. Error número dos. Penós. 

Tot i això, aquells ferros van ser causa de moltes baralles. La Lali li retreia la compra quan no arribaven a final de mes. En Joan sentia, però no escoltava. Quan ja estaven al llit i ella dormia, ell s’esmunyia de casa, baixava dues plantes fins al garatge per veure’s amb l’amant. Ella ho sabia, i no va fer res. Error número tres.  

En Joan va estudiar de valent per fer contenta l’estimada. Va comprar-se molts llibres, va parlar amb molts mecànics i va aprendre com arreglar el que semblava espatllat per sempre. Va dedicar-hi hores, dies. Va comprar peces i va muntar-les poc a poc, amb paciència. La va mimar molt. I la Lali, mentrestant, estava molt sola i es queixava sovint. I quedava amb amigues (i amics). Error número quatre. Res més a debatre. 

La Lali va fer un últim esforç inútil i li va comprar un casc vermell per reis. Ell no va tenir temps de fer-li un regal. Va dedicar el temps, els diners i les ganes a comprar un motor nou. I ella va deixar, finalment, de retreure-li res. Error número cinc. Sense rima acceptable que tingui sentit. 

Quan per fi va acabar l’obra i la moto ja funcionava, en Joan la va pintar de vermell. Com el casc. I el dia que va estrenar-la va anar fins al Tibidabo, plorant d’emoció. I quan va tornar a casa, tot cofoi i excitat, amb aquella melangia d’un ardu treball ja acabat, va adonar-se que ella no hi era. Li havia deixat una nota: fes-la feliç. Error número sis.

Amb tots vosaltres, la dona perfecta

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

Alguns direu que sóc mala mare, ja ho sé. I mala mestressa de casa, i us diria més: sóc una dona de tot, menys exemplar. (Què vaaaaaa!)Escolteu, ho admeto: no m’agrada escombrar, ni plegar la roba. M’horroritza planxar i el que és pitjor: no suporto comprar o haver de preparar el menjar. (Noooooo!!!)Prefereixo mil vegades anar a córrer, escriure, llegir. Pintar-me les ungles, follar, nois follar, on vas a parar! (Grrrrr! Ahhhh!) 

Els meus fills no mengen mai coques, ni sopes, ni plats casolans. Ni tenen pastissos artesans el dia del seu aniversari (Ostreeeees! Que fooort!) Només sé bullir, fer a la planxa o fregir. La seva roba porta sovint taques que no han marxat a la primera rentada, perquè ni m’he esforçat a posar-la en remull. Barrejo roba blanca i de color. (Pèls de punta entre el públic…) De vegades m’oblido de posar-los la fruita a la bossa de l’esmorzar. No tinc ni idea de quants cops mengen peix a la setmana. (Pobreeeets!) Frego el terra només quan el veig brut i no sempre, i no trec la pols si no veig que es reflexa als armaris. Cuso la roba quan ja cau a trossos. (Una dona s’ha tapat els ulls)  Freqüentment menjo dreta a la cuina o davant l’ordinador.  

Hi ha dies que no faig els llits! (Ai mareeee!) Hi ha dies que vaig a dormir quan falten tres hores perquè toqui el despertador! (Crits d’espant) Hi ha dies que, al vespre, bec més de tres copes de vi, i llavors escric com una sonada i em crec escriptora de les que guanyen premis i tothom admira. (Ohhhhhhh!!!) Em gasto diners en roba interior sexy de tots els colors i mitges de seda (Xiulets varis i plors entre el públic masculí) I tinc algun amic amb qui fem més coses que parlar, creieu-me… (Aighhh! -Algun home intentant evitar la mirada de la seva dona-) Dic paraulotes, em poso faldilles molt curtes i jerseis ajustats, o amb escots, em pinto els llavis i els ulls. (Xiulets) Tinc converses sortides amb nois ben trempats i explico el que faig a les meves amigues mentre bevem cervesa i ballem provocativament. (Una senyora ja gran s’ha tapat les orelles) 

No sóc, ho asseguro, la dona ideal que voldríeu que fos, i no em fa vergonya de dir-ho. No sortiré a les revistes, ni falta que em fa. (Aplaudiments) Sóc jo, tal com sóc, preciosa i perfecta. (Aclamació) I m’agrado tantíssim que no em fa por confessar que hi ha dies que per celebrar-ho, m’haig de tocar. (Ovació, claca, xiulets, gent dempeus i crits de Bravo! entre l’audiència).

Keep calm and kill yourself

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Tots alhora, agermanats en la desgràcia, ens podríem suïcidar. Un suïcidi col·lectiu és millor que anar morint un a un, en soledat. Morir en companyia, això és, i acabar, ara sí, amb situacions econòmiques desastroses, primes de risc desbocades i altres desgràcies d’aquestes que ens treuen el son. Un suïcidi de masses és la millor solució a les tristes vides que ens esperen, segons diuen els experts en saber quines vides ens esperen. Deslliurar-nos de la càrrega que ens fa ser infeliços i anar tots a una cap a l’abisme. Tots a una. Si no, no s’hi val. Seria interessant saber quant trigaria tota la població mundial a exterminar-se a ella mateixa.
Jo crec que la iniciativa, ben explicada, podria tenir adeptes. La primera preocupació que tinc respecte a aquesta solució tan ben plantejada és que segur que hi hauria algun rajat. Sempre, facis el que facis, hi ha un rajat. Seria, això sí, el primer que hauria dit “anem tots a prendre pel sac”, i hauria ajudat a recollir les firmes necessàries per arribar a un acord mundial de suïcidi col·lectiu. Anys de manis pro-vida anti-avortament, i així, com si res, d’un dia per l’altre, decideix que té una causa per la qual lluitar: que morim tots. I hauria imposat la moda de posar de portada del facebook “Keep calm and kill yourself” i hauria fet campanya a twitter, i tant que sí: #collectivesuicide, trending topic seguríssim.
Però a l’hora de la veritat, veient que la cosa anava de debò, s’hauria acollonit. Peix al cove, hauria dit, més val estar viu, encara que sol. I els altres, els que s’havien sacrificat pel bé de la humanitat, haurien acabat morts amb les samarretes de “Keep calm...”. I ell xiulant, i fent veure que la desaparició de la raça humana no anava amb ell.
Però tots els que tenim una mica d’experiència vital sabem que aquest seria el llest. Imaginem, per exemple, que no és l’únic rajat, que també s’ha escaquejatuna noia de bon veure, una tia bona, vaja. Llavors ja poden repoblar la humanitat i amb més calma, on vas a parar, sense primes de risc ni bancs dolents ni fons monetaris ni torracollons de torn dient que tot se’n va a prendre pel cul. La seva única dedicació diària seria follar com cabrons i repoblar-ho tot. L’ideal seria, no només per ells, sinó per la perfectibilitat genòmica dels futurs humans, que s’hagués  escapat de la campanya suïcida una altra parella de calents. Entre els quatre podrien anar fent. Ara tu, ara jo, per afegir varietat a l’espècie i no avorrir-se de tant procrear. Per evitar síndromes de famílies reials. Ep! Que seria pel bé de tothom. L’operació de repoblament es podria anomenar Fucking for life, o un nom així molón, en anglès, que és més cool. I segur que triomfa molt més a la xarxa.
Podria donar-se el cas que ni l’un ni l’altre no fossin gaire guapos, que fossin lletjos, vaja. Tindrien l’obligació moral de fer-ho igualment, repoblar la humanitat vull dir (gran eufemisme per referir-se al coit). Però és clar, sempre tindrien l’opció de fer com la resta, és a dir, tornar al pla A, és a dir: palmar-la. Però no ens enganyem, l’un i l’altre haurien de ser horrorosos per arribar a aquest extrem. Sempre és millor viure i repoblar amb els ulls tancats que morir perquè sí, ara que els altres ja s’han emportat a la sepultura rescats, intervencions i banquers corruptes.
Segon tema que em preocupa: ordre i concert en el procediment mortal.  Perquè és clar, no et pots suïcidar de qualsevol manera, a la babalà. Hauria de ser un suïcidi col·lectiu seriós, ben preparat, una flash mob. Tots a una hora i un lloc. I tots igual. Si bossa, bossa, si pastilles, pastilles, si pistola, pistola. El de la pistola seria un tema complicat, perquè reconeguem-ho: qui no, abans de treure’s la vida, li fotria un tret al cap a aquell fill de puta que t’ha fet la vida impossible? I el que havia de ser un comiat de la vida amb classe i glamour es convertiria en una pel·lícula del Tarantino, i podria acabar fatal: un que no se sap d’on li ha vingut la bala, l’altre sense orella. Un desastre. I molt important: tot molt brut, ple de sang. Els quatre supervivents rajats haurien de passar la mopa un cop hagués acabat la fal·lera suïcida, anys i anys fregant, i la sang que no marxa així com així. La repoblació mundial en perill.
No em negareu que el millor seria, sens dubte, pastilles i alcohol (l’alcohol que no falti el dia del judici final, per favor). Anar empastillant-nos i emborratxant-nos fins que caiguem en rodó. Un mig pet imitant l’Eugenio, l’altre fotent-se de la prima de risc, els calents de torn al racó aprofitant la lascívia de les pastilles. Un putiferi ben divertit, la manera més feliç de morir.
Jo m’ho plantejaria, perquè posats a ser apocalíptics, siguem-ho del tot. Si igualment, com diuen els savis, tot se’n va a fer punyetes, acabem-ho tot ja, ells els primers. Començo ara mateix la recollida de signatures, que ho sapigueu. Si hi ha algun tio bo voluntari entre el públic, que m’acompanyi al cotxe a buscar les pastilles, mentre els altres es van matant. Feu, feu, ara tornem. 

Carta a Gonzalo

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari
 
Tu nombre, Gonzalo, me traslada a la planície mesetaria que se expande por las tierras de Castilla. Desde las montañosas y fértiles tierras de Cataluña, que fueron los paisajes de mi infancia, mi amiga Q. me hizo partícipe de tu existencia, con la que llenas de gozo las noches y días de nuestra Ciudad Condal, Barcelona.
 
(No em crec a mi mateixa. Pfff, això sona més carca que la secció religiosa de l’ABC. Com puc escriure així en castellà, què em passa? Comencem de nou, a veure.)
 
Querido Gonzalo, no sé si llamarte “querido”, porque “querido” implica querer, quizás en castellano se dice “estimado”, pero “estimado” suena como muy formal, y aunque parece que eres un tío formal, seguro, nuestra relación todavía inexistente no tiene por qué serlo. Perdona que me enrolle tanto, però es que yo en castellano no escribo mucho que digamos, y seguro que se nota porque lo llamo castellano y no español, como lo llaman los que lo hablan así, de normal.
 
(Ai, que malament! Torno a començar. Em sortirà millor en català.)
 
Estimat Gonzalo, t’escric en català perquè em castellà no em surt, tot i que el parlo, i és una llengua que m’agrada, encara que m’agradaria més si no fos la llengua d’aquells que intenten que els meus fills, algun dia, no parlin la meva, de llengua.
 
(D’acord, d’acord, m’adono que no he començat gaire bé si vull caure bé a un tio de Madrid… Discursos pro-CUP per un altre dia, siusplau. Tornem-hi, a veure si ara em surt millor. )
 
Estimat Gonzalo, t’escric en català perquè en castellà em surt un xurro.
 
(Ara sí, molt millor. Continuem.)
 
La nostra amiga en comú, que anomenarem Q., i que em té en gran consideració (i jo la tinc a ella), porta ja una temporada intentant que et fixis en mi. I publicitant-te perquè jo em fixi en tu. Ella diu que ets un tio intel.ligent i culte, ben guapo i ben plantat, i que ets un home de possibles. Que tens pasta, vaja. Per si això no fos prou, sembla que ets sensible i educat. Jo no et conec, ni t’he vist, i no sé si és veritat això que diu ella, perquè reconeguem-ho, la seva tendència a l’exageració podria properament ser reconeguda com a patrimoni de la humanitat. Però no sé per què me la crec, suposo també perquè tinc ganes de creure que hi ha passejant-se per Barcelona (no per Londres, no per Nova York, no per Tòquio) un tio tan i tan interessant, i perquè no tinc cap motiu que em faci sospitar que no siguis com ella diu que ets.
 
No sé què t’haurà explicat ella de mi, però suposo que haurà fet també molta propaganda de les meves dots intel.lectuals, de la meva intel.ligència i simpatia , i sobretot (coneixent-la), dels meus pits, del meu cul, del meu sex appeal, i de com en sóc, de facilona. Doncs vull que sàpigues que té raó. Però també tinc altres coses que em fan extraordinària, que són, en aquest ordre exacte: m’agrada el fúcsia i el vermell (bé, no sé si això son qualitats que tu destacaries en una dona però per mi són qualitats que em fan única i especial). Porto talons i les ungles pintades. Tinc roba interior sexy de tots els colors. I m’agrada la sopa, el pernil i el formatge. I les olives. I el vi. I el cafè. I els xiclets de menta. Les banyes de diablessa i la capa de bruixa les utilitzo només d’atrezzo. Escric tot el que puc i més. La música em fa caure les llàgrimes, els escriptors russos m’entusiasmen, i llegeixo la poesia amb el cor, no amb el cap.
 
Sóc conscient que és possible que siguis un malparit, un psicòpata assassí o un tarat.  D’altra banda, podries ser un tio maco i normal, amb les teves manies i les teves històries, com tots. Que em fessis riure, em portessis a un japonès o ballessis salsa la mar de bé. Podria ser que fessis l’amor amb l’ànima i me la clavessis amb la profunditat exacta que demana el meu orgasme.
 
El que sí sé segur és que per molt que la pobra Q. s’esforci, tu no dius res, i jo començo a veure’t com un ésser fantàstic, com un follet o un mag que fa sortilegis, com anar amb helicòpter per Manhattan i coses així. I que podria ser que pensés que ets un tio tan i tan excepcional que em tallés el primer dia que quedés amb tu. I llavors ballaria salsa sense ganes i no et riuria les gràcies i semblaria que no sóc tan fantàstica com sóc.
 
Per tant, Gonzalo, estimado, querido o com es digui en el teu idioma, des d’aquí et demano que, pel bé de la nostra relació, et manifestis en el menor termini de temps possible. És fàcil, escolta: has d’aplicar-te a tu mateix la funció “pedir móvil de N. a Q.” (en castellà –español-, si vols) i ja em tens. Quedem per sopar. I llestos.  
 
Una catalana de las tierras peninsulares del Norte se despide de ti con el eco de tu nombre, Gonzalo, resonando por la planície del centro de la tierra hispánica.
 
O sigui, Adéu.
 
N.
 
PS: Me puedes hablar en castellano, que lo entiendo y lo hablo en la intimidad, nen…

Highway to hell. Amen.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
No voldria que et pensessis que m’importes, que no és el cas. És fàstic, només. I reconec que el fet de dedicar-te un post al meu bloc potser deu voler dir que, d’alguna manera, estàs en els meus pensaments. Perquè diuen que l’odi enganxa més que l’amor, i que quan pots perdonar una persona és que ja ho has superat. Collonades. Hi ha hòsties, noieta, que portes dins teu fins que et mors, ho captes? Kaputt grr. T’asseguro que me la pela tot el que ets o el que eres, o el que seràs, ja posats a pelar-me-la. M’estimo molt més que a cap altre i ja no em fa mal el record. I no torno enrere ni borratxa, creu-me, i de fet, em vas fer un favor, ho entens?
 
Però, noia,  la teva existència em toca ben tocats els collons. De filles de puta n’hi ha moltes, però la meva, ets tu. The one. I encara ara, després de tant de temps, penso que t’hauria d’haver partit la mandíbula amb el puny tancat, ho saps? Però ara ja és tard, i sobretot, no tinc cap ganes de tornar-te a veure aquella cara de peix bullit o sentir aquelles raons d’actriu dolenta de segona amb ínfules d’estrella. Em fas fàstic, recordes? I avui que és tan tard i estic tan cansada, i tenia al davant una pàgina en blanc, em venia de gust, molt de gust, cagar-me en la puta imbècil que em va fer patir. Del pal hòstia simbòlica, ho pilles? I dir-te què penso quan penso en la cabrona que es passeja pel món fent cara de pena quan és ella la que em va apunyalar. Mirant-me als ulls. A parir mones, porca. A cagar-la. Que et donin. Pel sac.
 
Va, al gra que es fa tard: deixa que acabi dient-te que te’n vagis a prendre pel cul. Així, sense floritures, a pèl. Que t’aprofiti la vida que t’has merescut. Que et follin. Bye bye. Saionara. Agur.
 
Sobretot, no voldria que et pensessis que m’importes, que no és el cas. És fàstic, només. Però molt fàstic, de tu.
 
(I un avís per amics de sotanes i gent benpensant: se me’n refot si no vaig al cel per mala nena i em cremo a l’infern. Per poc cristiana, i per dir paraulotes, i per no tenir compassió dels que es martiritzen amb la culpa d’haver-me fet mal. A l’infern ja m’esperen amb la reserva feta, per xunga, capisce? Que jo jugo al pòquer amb el diable la nit de nadal amb un puro a la boca i un bourbon a la mà. Tranquils tots, que sóc de sucre, les flames em fan pessigolles, no mal.)