Tots alhora, agermanats en la desgràcia, ens podríem suïcidar. Un suïcidi col·lectiu és millor que anar morint un a un, en soledat. Morir en companyia, això és, i acabar, ara sí, amb situacions econòmiques desastroses, primes de risc desbocades i altres desgràcies d’aquestes que ens treuen el son. Un suïcidi de masses és la millor solució a les tristes vides que ens esperen, segons diuen els experts en saber quines vides ens esperen. Deslliurar-nos de la càrrega que ens fa ser infeliços i anar tots a una cap a l’abisme. Tots a una. Si no, no s’hi val. Seria interessant saber quant trigaria tota la població mundial a exterminar-se a ella mateixa.
Jo crec que la iniciativa, ben explicada, podria tenir adeptes. La primera preocupació que tinc respecte a aquesta solució tan ben plantejada és que segur que hi hauria algun rajat. Sempre, facis el que facis, hi ha un rajat. Seria, això sí, el primer que hauria dit “anem tots a prendre pel sac”, i hauria ajudat a recollir les firmes necessàries per arribar a un acord mundial de suïcidi col·lectiu. Anys de manis pro-vida anti-avortament, i així, com si res, d’un dia per l’altre, decideix que té una causa per la qual lluitar: que morim tots. I hauria imposat la moda de posar de portada del facebook “Keep calm and kill yourself” i hauria fet campanya a twitter, i tant que sí: #collectivesuicide, trending topic seguríssim.
Però a l’hora de la veritat, veient que la cosa anava de debò, s’hauria acollonit. Peix al cove, hauria dit, més val estar viu, encara que sol. I els altres, els que s’havien sacrificat pel bé de la humanitat, haurien acabat morts amb les samarretes de “Keep calm...”. I ell xiulant, i fent veure que la desaparició de la raça humana no anava amb ell.
Però tots els que tenim una mica d’experiència vital sabem que aquest seria el llest. Imaginem, per exemple, que no és l’únic rajat, que també s’ha escaquejatuna noia de bon veure, una tia bona, vaja. Llavors ja poden repoblar la humanitat i amb més calma, on vas a parar, sense primes de risc ni bancs dolents ni fons monetaris ni torracollons de torn dient que tot se’n va a prendre pel cul. La seva única dedicació diària seria follar com cabrons i repoblar-ho tot. L’ideal seria, no només per ells, sinó per la perfectibilitat genòmica dels futurs humans, que s’hagués escapat de la campanya suïcida una altra parella de calents. Entre els quatre podrien anar fent. Ara tu, ara jo, per afegir varietat a l’espècie i no avorrir-se de tant procrear. Per evitar síndromes de famílies reials. Ep! Que seria pel bé de tothom. L’operació de repoblament es podria anomenar Fucking for life, o un nom així molón, en anglès, que és més cool. I segur que triomfa molt més a la xarxa.
Podria donar-se el cas que ni l’un ni l’altre no fossin gaire guapos, que fossin lletjos, vaja. Tindrien l’obligació moral de fer-ho igualment, repoblar la humanitat vull dir (gran eufemisme per referir-se al coit). Però és clar, sempre tindrien l’opció de fer com la resta, és a dir, tornar al pla A, és a dir: palmar-la. Però no ens enganyem, l’un i l’altre haurien de ser horrorosos per arribar a aquest extrem. Sempre és millor viure i repoblar amb els ulls tancats que morir perquè sí, ara que els altres ja s’han emportat a la sepultura rescats, intervencions i banquers corruptes.
Segon tema que em preocupa: ordre i concert en el procediment mortal. Perquè és clar, no et pots suïcidar de qualsevol manera, a la babalà. Hauria de ser un suïcidi col·lectiu seriós, ben preparat, una flash mob. Tots a una hora i un lloc. I tots igual. Si bossa, bossa, si pastilles, pastilles, si pistola, pistola. El de la pistola seria un tema complicat, perquè reconeguem-ho: qui no, abans de treure’s la vida, li fotria un tret al cap a aquell fill de puta que t’ha fet la vida impossible? I el que havia de ser un comiat de la vida amb classe i glamour es convertiria en una pel·lícula del Tarantino, i podria acabar fatal: un que no se sap d’on li ha vingut la bala, l’altre sense orella. Un desastre. I molt important: tot molt brut, ple de sang. Els quatre supervivents rajats haurien de passar la mopa un cop hagués acabat la fal·lera suïcida, anys i anys fregant, i la sang que no marxa així com així. La repoblació mundial en perill.
No em negareu que el millor seria, sens dubte, pastilles i alcohol (l’alcohol que no falti el dia del judici final, per favor). Anar empastillant-nos i emborratxant-nos fins que caiguem en rodó. Un mig pet imitant l’Eugenio, l’altre fotent-se de la prima de risc, els calents de torn al racó aprofitant la lascívia de les pastilles. Un putiferi ben divertit, la manera més feliç de morir.
Jo m’ho plantejaria, perquè posats a ser apocalíptics, siguem-ho del tot. Si igualment, com diuen els savis, tot se’n va a fer punyetes, acabem-ho tot ja, ells els primers. Començo ara mateix la recollida de signatures, que ho sapigueu. Si hi ha algun tio bo voluntari entre el públic, que m’acompanyi al cotxe a buscar les pastilles, mentre els altres es van matant. Feu, feu, ara tornem.
Núria Busquet Molist 