—Bona tarda, en què puc ajudar-lo?

—Bona tarda, la Vida? Hi podria parlar?

—Ara no s’hi pot posar. Si li sembla, li passo amb la Mort, que és del departament immediatament posterior.

—Amb el Buit, l’anterior a la Vida, no em pot passar?

—No, no, aquest departament no agafa trucades. S’estressava, està en observació, n’hi ha que diuen que el Buit és el mateix que la Vida, això l’ha transtornat i des de fa temps que té un buit constant.

—Ai pobre, vejam si es millora. Doncs sí, passi’m amb la Mort, si el Buit i la Vida no poden…

—No pengi, ara li passo. Que tingui un bon dia.

—Bon dia, l’atén la Mort, en què puc ajudar-lo?

—Bon dia, miri, jo volia parlar en realitat amb la Vida, però m’han passat amb vostè que és la que ve just darrere.

—Això del darrere sona malament, diguem que sóc una fase avançada d’un mateix procés.

—Sí, sí, té raó, no pretenia ser despectiva.

—No passa res, és un aclariment que he de fer tot sovint, per pròpia autoestima, sap què vull dir?

—Ja ho entenc.

—Però digui, què vol?

—Doncs volia preguntar-li a la Vida què passa amb mi. Jo no sé fins a quin punt ella en té la culpa, el fet és que pateixo bastant, i començo a pensar que sóc jo que no en sé… Voldria saber si és que hi ha algun curs de reciclatge o és una cosa que és d’aquelles d’anar fent, i en aquest cas, fins quan cal aprendre, perquè hi ha gent que en sap molt, de viure, o això sembla, i jo encara em sento, gairebé a la meitat, una mica a les beceroles, i començo a pensar que o bé no hi estic capacitada, o potser és ella que s’hi està recreant.

—Dona, no sé com puc ajudar-lo jo, perquè de mi ningú no se’n queixa. Els que es queden sí, eh? Però és pura enveja, estan en una fase inferior, pobrets meus. Com si fos culpa meva! Tot i que ja fa tant de temps que ho tinc assumit que ja no m’afecta, he fet molta teràpia i he après que el problema el tenen ells i no jo, perquè els que passen al meu departament tampoc estan tan amargats, no sé si m’explico.

—Sí sí, però igualment, quin departament més desagraït el seu, la veritat. Em sap greu dir-li això, però a mi tampoc em ve massa de gust arribar-hi, vull dir que la vida em sembla més… vida, no sé com dir-ho.

—Tampoc n’hi ha per tant. La vida està molt sobrevalorada.

—Home, però és que mentre estàs viu estàs viu, jo què sé…

—La mort no s’entén en la seva justa mesura. N’hi ha que fins i tot la cerquen amb constància, i no són els més tontos, ja li ho asseguro. I quants no la voldrien per d’altres? Jo només faig el que em toca fer.

—Però no s’ha plantejat mai fer objecció de consciència? Vull dir, per exemple, dir no, aquest no me l’emporto?

—Collons, ho faig sempre que vull! No m’emporto a la gent per caprici, només vull els que m’interessen. Alguns han de venir per contracte, perquè altrament el departament de la vida seria impossible de fer funcionar amb tanta gent. Però alguns me’ls demano expressament perquè sí i d’altres dic no, encara no, que no estan preparats.

—I li paguen molt per fer això?

—Què va, una misèria.

—Però deu compensar, quan veu algú que per fi descansa en pau…

—A veure, ser la Mort està molt ben valorat professionalment, fa respecte, però a la pràctica no és res de l’altre món. Vas fent, no sé com dir-ho… Qui dia passa…

—Any empeny. Així li podrà transmetre el meu malestar a la Vida?

—Sí, és clar, però no sé si li respondrà. Entre nosaltres: així com jo sóc molt metòdica i fina, i funciono amb certa lògica, ella és molt despistada, i no s’ho treballa gens. Li fa gràcia veure com s’ho manega la gent, ara fa, ara desfà i mou els fils una mica com li plau. És desordenada i molt boja, i li agrada jugar. Li donaré un consell: no li pregunti massa i vagi fent. Tot depèn de vostè, en certa mesura, fins que ella s’hi fixi i digui, ara li remouré la baralla, o potser al revés, es compadirà i dirà: ara la faré feliç. Però això dependrà del dia, de l’humor que gasti de bon matí i sobretot, sobretot, de l’alcohol. Això sí, de l’alcohol. No és el mateix la vida amb gintònic que la vida amb vi negre, o cervesa. Sap què vull dir?

—Llavors, què creu que hauria de fer? Simplement anar fent i no fer-ne massa cas?

—El millor és que faci el que li doni la gana i molt, molt i molt, sense por. I no es queixi si ella s’hi fica, sempre serà millor que sigui ella qui es fixi en vostè, i no jo. Oi que m’entén? Sap què passa? Que jo no depenc de l’alcohol. A mi l’alcohol no m’agrada. Ho entén, oi que sí?

—Pot contar si l’entenc!