Se me’n fot tot una mica bastant. Que amb quaranta anys no em considerin madura, haver d’explicar que la maduresa no té res a veure amb les ganes de riure i de viure, i de consumir-me, i de devastar-me. Se me’n fot. De debò, se me’n fot, de fet, em fa gràcia, que les altres mares de la classe em mirin de reüll, que la meva pròpia mare es disculpi per mi, que la gent parli de mi d’amagat. Entenc que la meva existència és una amenaça per vides ufanes d’elles mateixes i del seu camí gris, recte, marcat. Se me’n fot. Se me’n fot tot bastant, la veritat.
Que alguns pensin de mi que sóc massa fàcil. Que, com que pel que sembla sóc tan, tan fàcil intentin lligar-me. Que creguin, uns altres, que la mida de la faldilla va d’acord amb les meves ganes, que hi hagi qui pensi que la dignitat la tinc, justament, entre les cames. Se me’n fot. De debò, se me’n fot.
Se me’n fot no ser rica. Se me’n fot no tenir una trajectòria vital que faci enrogir de plaer els meus pares, se me’n fot la gent avorrida, tènue, gastada, se me’n fot no ser com tothom es pensava, se me’n foten els plans que altres tenien per mi, i els que jo tenia per mi. Se me’n fot. Se me’n fot ser real, canviar d’opinió sobre la marxa, se me’n fot anar al trot, se me’n fot desbocar-me, se me’n fot tot molt, tot. Tot i tothom. Se me’n fot, se me’n fot, se me’n fot!
Però el que no se me’n fot és haver-me de fotre quan en tinc tantes ganes.
Núria Busquet Molist 