“Did you ever hear the Oriental proverb, “The dogs bark but the caravan passes on”? Let them bark, Scarlett. I fear nothing will stop your caravan.”
Margaret Mitchell (1900-1949), “Gone with the wind”
“Vigila el que fas i el que dius, perquè vius en un poble, i aquí, tot se sap.” Si em punxen, no sagno. Jo creia que la gent tenia altra feina que estar pendent de mi, però des d’aquell dia no puc parar de pensar-hi, i confesso que el fet de contemplar la possibilitat que hi hagi algú que espiï el que faig i li importi em produeix certa excitació. Sexual, és clar, de la bona. Ja em coneixeu, a aquestes alçades.
He decidit, doncs, que a partir d’ara seré més animal i més porca quan escrigui, em maquillaré més, i marcaré més pitrera. A veure si em critiquen, i surto a la tele del poble i a la revista local. Em fixaré com em miren els homes al supermercat, i les dones, mmm, les dones també. Sento un pessigolleig interessant a l’entrecuix, tot pensant-hi. Oh, sí! Que xerrin per les cantonades, que murmurin, que em mirin de reüll pel carrer. Que em cridin que sóc una meuca i s’amaguin després rere els arbres. Això a mi em posa, que no ho sabeu? Pensar que em llegeixen de nit, amb una llanterna, d’amagat, quan no els veu ningú, i altres coses que fan d’amagat llegint els meus escrits calents… M’escalfo, m’escalfo, no hi puc fer més, sóc així…
Bona gent, escolteu-me: condemneu-me, però llegiu-me també. Tinc ànima de bruixa i estic esperant ja fa dies la pluja de pedres al mig de la plaça del poble. Cremeu-me viva, siusplau. L’olor de socarrim m’accelera. Fins i tot he escollit el modelet, ben cenyit, transparent, com déu mana. Morta, rostida, però sexy, això sí. Per servir-vos estic, expectant. Us prometo que m’escarrassaré molt per no decebre ningú, he estat practicant. Xisclaré com una garrina mentre dracs i escorpins surten de la meva boca infecta, expulsant de dins meu la llavor del pecat.
Mereixo un càstig, creieu-me: sóc culpable. Pensament, paraula, obra i omissió, tot alhora i amb ganes, i també d’altres pecats que ni imagineu. I el més terrible de tot és que tant se me’n fot. Habitants de la vila, us ho prego, quan estigui cremant-me, mireu-me, observeu. Escopiu-me, crideu.
A déu poso per testimoni que, per molt que brameu, tard o d’hora, una nit, d’amagat, em llegireu.
Núria Busquet Molist 