La vida passava a voltes rabent, però el més normal era que ni se n’adonés, que passava. Un dia veia llumenetes i arbres als carrers i a les cases, anunciant el Nadal. Altre cop ja les festes? I aquest era el senyal inequívoc que no havia viscut.
Perquè quan vius fins al fons, un any no passa tan fàcil. S’omple de mesos i dies, hores, minuts i segons amb sentit. Però no era el seu cas. El Nadal arribava, un cop més, i no recordava què era el que feia aquell any, ja passat, diferent. Idèntica vida, avorrida i cansada. Sense quadres a les parets, sense flors al jardí, sense riure amb amics, sense sexe feliç, sense aire punyent baixant per la tràquea i tocant el fons dels pulmons. Sense música a les orelles i al cor. Respirant d’esma una realitat subtil, insulsa, que l’ofegava. Sense escriure. Sense viure. Preguntant-se sovint la concreta raó de la seva existència.
Sospitava l’engany, però no el descobria, mirant melangiosa les ombres de la paret, sense arriscar-se a sortir. Una mica per por del que es trobaria. Una mica per no desfer aquell tapís imperfecte que havia teixit amb esforç.
El que sí que sabia, era que feia molt temps que res no la feia somriure. Que evocava sovint, en la llunyania, la remor de la joia de viure, que havia sentit, arrapada a les parets del seu cor, en una altra vida. Aquella vivaç alegria, aquell saber indiscutible que un és feliç.
Erròniament va creure que allò, ja mai més, no ho viuria. Que s’havia fet gran, que ja era una dona, una mare, una esposa. I que seria així sempre, a partir d’aleshores, fins al final. Un Nadal rere l’altre. I entremig, un altre any.
Però era una ombra de vida. Un engany.
Núria Busquet Molist 