Incrèdul mortal que custodies l’esperança d’entendre els desitjos eteris d’aquells que mai no traspassen: la fada que estimes transmet un missatge molt clar. Diu ella, sense ombra de dubte, que aquella que vetlla somnis fogosos de nits solitàries té desig del lúbric afany de tres cossos.
Un d’ells té finíssimes ales, espurnejant pols de fada en fer-les volar. L’altre, té rostre donívol, menys mortal que el d’un home, amb aroma de fada. Sense ales, però. Manca un cos, que és el teu, aquell que la fe li afigura la cerca finida. Mortal mascle. Sensible, però, al polsim màgic. Invisibles ales desplega, versades en l’art del vol. Sentiment i tendresa virils.
Fada, mortal i quasi-mortal amitjanen un llit majúscul un vespre del país de les fades. Seda i llum tènue, laxa, astral. Nues, la fada i la quasi-mortal s’indaguen els cossos, acolorits pels ulls desitjosos del mortal de la boca badada. Moviments sinuosos de cossos tocant-se. Frec d’ales, i plomes, i rínxols, i flocs de cabells.
Lascívia envaint l’escenari. Espectador embadalit expectant l’escena en què esdevindrà protagonista. Intercanvi de carícies, gemecs, desig de desig: saliva, llavis. Mans i dits. Sines erectes s’apropen. Sexes humits. Cuixes calentes, peus petits. Ungles pintades. Arc iris de fetillera: vermell, fúcsia, rosa.
Si l’escalfor és suficient pel desig del mortal, aquest és permès d’afegir-se a la dansa. Ales i màgia i polsim d’estels. El conjunt accepta a la fi la vareta màgica, que s’ha d’estimar ben calenta. Amb llengües i boques. Ara una, ara l’altra, repartint-se el trofeu. Immòbil per l’excitació resultant del joc amb vareta, es lliura indefens, voluptat de l’embruix carnal.
Quadre final. Fada observant un sostre d’estels. Quasi-mortal amb el rostre furgant portentoses cames, gust de préssecs madurs sorgint de l’escletxa profunda amb aromes divins. Mortal descregut, ja convers, acuitant l’impuls dins la quasi-mortal posseïda, discernint davant seu l’èxtasi generós del frec d’ales. Maduixa i kiwi. Element resultant de la dansa de fades que tasten, ara l’una ara l’altra, aquelles que no són, per natura, peribles.
Mortals que no creuen en somnis de fades, no cal que s’esforcin. En canvi tu, incrèdul mortal, d’embruixada ànima i desitjos de vol amb pluja d’estrelles, la fada que estimes t’envia un avís: tindràs el teu premi, algun dia. Només, si la fas feliç.
Núria Busquet Molist 