Carta a Gonzalo

Tu nombre, Gonzalo, me traslada a la planície mesetaria que se expande por las tierras de Castilla. Desde las montañosas y fértiles tierras de Cataluña, que fueron los paisajes de mi infancia, mi amiga Q. me hizo partícipe de tu existencia, con la que llenas de gozo las noches y días de nuestra Ciudad Condal, Barcelona.

(No em crec a mi mateixa. Pfff, això sona més carca que la secció religiosa de l’ABC. Com puc escriure així en castellà, què em passa? Comencem de nou, a veure.)

Querido Gonzalo, no sé si llamarte “querido”, porque “querido” implica querer, quizás en castellano se dice “estimado”, pero “estimado” suena como muy formal, y aunque parece que eres un tío formal, seguro, nuestra relación todavía inexistente no tiene por qué serlo. Perdona que me enrolle tanto, però es que yo en castellano no escribo mucho que digamos, y seguro que se nota porque lo llamo castellano y no español, como lo llaman los que lo hablan así, de normal.

(Ai, que malament! Torno a començar. Em sortirà millor en català.)

Estimat Gonzalo, t’escric en català perquè em castellà no em surt, tot i que el parlo, i és una llengua que m’agrada, encara que m’agradaria més si no fos la llengua d’aquells que intenten que els meus fills, algun dia, no parlin la meva, de llengua.

(D’acord, d’acord, m’adono que no he començat gaire bé si vull caure bé a un tio de Madrid… Discursos pro-CUP per un altre dia, siusplau. Tornem-hi, a veure si ara em surt millor. )

Estimat Gonzalo, t’escric en català perquè en castellà em surt un xurro.

(Ara sí, molt millor. Continuem.)

La nostra amiga en comú, que anomenarem Q., i que em té en gran consideració (i jo la tinc a ella), porta ja una temporada intentant que et fixis en mi. I publicitant-te perquè jo em fixi en tu. Ella diu que ets un tio intel.ligent i culte, ben guapo i ben plantat, i que ets un home de possibles. Que tens pasta, vaja. Per si això no fos prou, sembla que ets sensible i educat. Jo no et conec, ni t’he vist, i no sé si és veritat això que diu ella, perquè reconeguem-ho, la seva tendència a l’exageració podria properament ser reconeguda com a patrimoni de la humanitat. Però no sé per què me la crec, suposo també perquè tinc ganes de creure que hi ha passejant-se per Barcelona (no per Londres, no per Nova York, no per Tòquio) un tio tan i tan interessant, i perquè no tinc cap motiu que em faci sospitar que no siguis com ella diu que ets.

No sé què t’haurà explicat ella de mi, però suposo que haurà fet també molta propaganda de les meves dots intel.lectuals, de la meva intel.ligència i simpatia , i sobretot (coneixent-la), dels meus pits, del meu cul, del meu sex appeal, i de com en sóc, de facilona. Doncs vull que sàpigues que té raó. Però també tinc altres coses que em fan extraordinària, que són, en aquest ordre exacte: m’agrada el fúcsia i el vermell (bé, no sé si això son qualitats que tu destacaries en una dona però per mi són qualitats que em fan única i especial). Porto talons i les ungles pintades. Tinc roba interior sexy de tots els colors. I m’agrada la sopa, el pernil i el formatge. I les olives. I el vi. I el cafè. I els xiclets de menta. Les banyes de diablessa i la capa de bruixa les utilitzo només d’atrezzo. Escric tot el que puc i més. La música em fa caure les llàgrimes, els escriptors russos m’entusiasmen, i llegeixo la poesia amb el cor, no amb el cap.

Sóc conscient que és possible que siguis un malparit, un psicòpata assassí o un tarat. D’altra banda, podries ser un tio maco i normal, amb les teves manies i les teves històries, com tots. Que em fessis riure, em portessis a un japonès o ballessis salsa la mar de bé. Podria ser que fessis l’amor amb l’ànima i me la clavessis amb la profunditat exacta que demana el meu orgasme.

El que sí sé segur és que per molt que la pobra Q. s’esforci, tu no dius res, i jo començo a veure’t com un ésser fantàstic, com un follet o un mag que fa sortilegis, com anar amb helicòpter per Manhattan i coses així. I que podria ser que pensés que ets un tio tan i tan excepcional que em tallés el primer dia que quedés amb tu. I llavors ballaria salsa sense ganes i no et riuria les gràcies i semblaria que no sóc tan fantàstica com sóc.

Per tant, Gonzalo, estimado, querido o com es digui en el teu idioma, des d’aquí et demano que, pel bé de la nostra relació, et manifestis en el menor termini de temps possible. És fàcil, escolta: has d’aplicar-te a tu mateix la funció “pedir móvil de N. a Q.” (en castellà –español-, si vols) i ja em tens. Quedem per sopar. I llestos.

Una catalana de las tierras peninsulares del Norte se despide de ti con el eco de tu nombre, Gonzalo, resonando por la planície del centro de la tierra hispánica.

O sigui, Adéu.

PS: Me puedes hablar en castellano, que lo entiendo y lo hablo en la intimidad, nen…