La bèstia dins meu

“The beast in me is caged by frail and fragile bars.” 

Johnny Cash (1932-2003), The beast in me. 

La bèstia dins meu està tancada en una presó de barrots febles i fràgils. Delicats, com espelmes en una tempesta. Trencadissos, com un vas de cristall en un parc infantil. Els barrots que empresonen la bèstia s’esberlen al menor esbufec. El món és hostil si ets sensible, la tendresa et fa dèbil i acabes desconfiat, acuitant-te a preservar les pròpies carns, tan flonges antany, tan dures després de la lluita.  

Tinc por, com tothom. Aquell terror tan humà de sentir-me llunyana dels altres. Cerquem tots plegats, amb tristesa, una part que ens completi. Ignorem la vulgar rodonesa de la nostra individualitat. 

Alguns contemplaran impassibles el món que els envolta, per temença de fer-ho amb ulls més humans i esdevenir, llavors, fràgils. Sentint, arrelat, ben profund, l’absurd de la seva existència. Sabent que té un límit, i que no està fixat. 

Altres, com jo, som una insensata formigueta buscant instants memorables, una fugaç llambregada de perpetuïtat.  Ésser informe d’ànima feble. Titella esclau d’un cor maltractat.  Un infant amb cos flàccid avançant amb coratge. Contenint la cruel bèstia dins meu amb barrots d’extraordinària fragilitat.

Un lloc tou on aterrar

As I’m crashing through the clouds I used to walk on
Reaching out for unfamiliar hands.

Mary Gauthier, “Soft place to land.”
He volat tant de temps! Tant de temps i tan lluny que ja no recordo què feia, on era, quan vaig alçar el vol. Aleshores, segur, la llum tota ella era blanca, lluent, però el vol era fràgil, dubtós, principiant que jo era. Les ales, polsoses, pesaven, i el cos era lleu, quasi líquid. Els ulls només veien la meva foscor, la que s’allunyava però encara em llastava.
He volat molt de temps i potser crec encara, que és el destí que em pertoca. La veritat és aquesta: les ales ja no em pesen gens, la pols ha marxat i tothom les admira. I el cos, el cos tendre, llueix una pàtina opaca, impregnada d’un ferro lleuger que em fa d’escut i m’amaga les ales quan el vent bufa fort. Els ulls tot ho veuen, llum i foscor, i els colors de les ales que em fan de plomatge i espurnegen quan creuen reconèixer-ne un altre com jo, volador que sacseja les ales. Diguem, en resum, que ja en sé, i que m’agrada.
Temo no saber ja reposar amb calma una estona, amb les ales plegades. Tinc por de sentir, d’immediat, el desig burxador de tornar-me a envolar.  Però he volat massa temps i em sento cansada. I seria agradable trobar un lloc tou on aterrar.

Tan poca cosa

                                            
Som molt bona parella, no ens barallem mai, ho diem sempre. Em diu que m’estima i que m’ha de protegir. Sense ell, no sabria sortir-me’n.  Jo escolto el que diu, perquè ell és molt llest. Treballador, responsable. Diu que els altres són ximples, ho repeteix constantment. Ell diu que no sé de què parlo, quan parlo. I té raó. Suposo, vaja. No en sé prou, jo, de les coses, sóc molt beneita. Sóc tan poca cosa! I segur que té raó, perquè els altres no entenen que jo l’estimi tant. Diuen que no em deixa fer coses i que des que estic amb ell semblo un peix sense espina. Però és que ells, no sé per què, no veuen que jo sóc molt poca cosa.

Ells no entenen que ell m’estima molt, tot i que sóc tan poca cosa, tan insignificant. Tinc molta sort, de tenir-lo. Jo només vull fer-lo feliç. Perquè ell treballa moltíssim, i sempre està molt cansat. I quan arriba a casa, de la feina, s’atabala amb la canalla, i s’enfada i em crida, pobret. Jo també estic sovint molt cansada, però jo ho puc suportar, jo puc amb tot, és com sóc jo. Procuro que no el molestin, silenci nens, no feu soroll. Em fa por que s’enfadi amb mi, o amb ells, i deixi d’estimar-me, d’estimar-nos. Sobretot, tot ben net, tot al seu lloc. La roba neta. El plat a taula. Sóc molt poca cosa, si ell em deixés jo què faria? Jo què seria?
Diu que no em centro, que sóc dispersa, dèbil i burra, que no em sé fer valer, massa natura, poc racional. Que pensi una mica abans de parlar. Que no cridi tant. Que planifiqui. Que no entenc res. Que que difícil és la seva vida i que cansat que està per culpa nostra. I que què faig perdent el temps, escrivint coses, que m’organitzi, que em doni temps de fer el sopar i quan tots dormin, llavors escriu. I té raó, sóc poca cosa, sóc poca cosa i no l’entenc. I el full en blanc em fa molt pànic, perquè no en sé. Camino per la vida de puntetes, per no molestar-lo amb la meva existència. No el contradic, dirà que sóc una histèrica i que no m’escolta. Que no em suporta. Imbècil, calla. Deixa’m en pau, no em molestis.
Fa molts anys, quan em volia, em deia “ets tan lliure i alegre, ets tota vida.” Jo me’n recordo, però no estic segura que fos real. Perquè llavors ho fèiem sempre, aquí i allà i a tot arreu. I ara no em vol, que diu que no li agrado, que no em desitja. I jo suplico i em diu que no. Però no sé, en algun moment dels darrers anys vaig deixar d’insistir-hi, i ja no dic res. I no he escrit més. I no respiro fins al final, perquè em fa por que em faci mal. I ja no visc. Sóc com una ombra que intenta passar per la vida, en silenci perquè no em vegi. Que no es desperti el monstre amagat, de qui intueixo la fesomia,  però que no és ell, és clar que no, no és el mateix que m’abraça a les nits i em diu que m’estima, tot i que sóc tan poca cosa. I que jo estimo, perquè en sóc l’ombra, i sense ell, jo no existeixo. Jo no existeixo.
I aquella angoixa que em tenalla, em frena i em té esclava. I aquell plorar, ben sola, al llit, aquelles nits. I aquell somriure davant la gent i aquell “quina sort tenir un home així” i aquell “sou tan feliços que feu enveja.”  Sóc poca cosa. Tan poca cosa! Que ni tan sols sóc. Existeixo, només. Conto pastilles, un dia. I plego la roba, després.

Rentadora assassina, el thriller

Tinc el sexe obturat, aturat, per causa d’un problema mecànic. M’obceca. Camino per casa mirant-los, amb recel, esperant el moment en què un d’ells explotarà al meu costat. Des de fa una setmana, els meus electrodomèstics em fan molta por. Teníem una relació cordial des de sempre, de respecte mutu. Però ara, ara tinc un problema mecànic. Una rentadora que no conec, de la qual ni tan sols sé la marca, em té mania.  Ja està, ja ho he dit. S’espatlla.  

El que em temo és que sent passió sexual pel seu amo, i sap que quan ell em té a mi, ella ja no existeix, perquè per molta imaginació que puguis posar-hi, hi ha coses per les que una rentadora no està preparada. I això molesta, ja ho sé, i per això m’odia. Ho noto. Sóc molt perceptiva. Ho fa amb premeditació, seguríssim, perquè les peces que fallen són essencials. El tècnic, que està conxorxat amb la màquina, sempre va a reparar-la el dia i l’hora que jo he quedat amb el noi. Mitja hora abans, mitja hora després. Amb tot el que costa trobar un dia per veure’ns! No em digueu que no és sospitós… 

Estic molt enfadada per dues raons: la primera, perquè ell sempre la prefereix a ella, mai no em defensa. I això, em fa mal. La segona, perquè no m’agrada estar a males amb altres, em dóna mal cos i les vibracions assassines, quan són elèctriques, fan molt de iuiu. M’odia, ja ho sé. Sospita la veritat: sap que barrejo foscos amb clars. Això ho noten a distància, les rentadores. Sap que abuso de la meva, i que no rento mai a mà. Haig de dir a favor meu que duc les ungles pintades. 

He pensat que a la rentadora en qüestió li deu passar com a algunes humanes: de tant rentar calçotets a un home els agafen afecte, de l’afecte a l’amor hi va poc i de l’amor a l’obsessió encara menys. Si tingués una cara, seria Glenn Close. Temo que algun dia parli amb la meva i em doni problemes. Temo trobar un conill mort dins el tambor quan vagi a fer la bugada. Les rentadores fan pinya entre elles, són molt sectàries, es comuniquen per ones inaudibles a l’oïda humana, del pal dofí en llibertat. Tinc por, molta por, de posar-me calenta d’aquella manera que la sang no arriba al cervell i per accident fer sexe damunt l’aparell, amb el perill evident de morir electrocutada, la qual cosa seria molt trista: si m’haig de morir, ho vull fer, almenys, pentinada i ben digna, vestida, a poder ser, que quan vinguin els de les ambulàncies diguin tan morta i tan guapa. Tan guapa. 

El meu problema no té solució. L’amant, que sóc jo, sempre té les de perdre. La seva relació és massa estreta, massa estable, i ella és molt necessària. Ell sap que duc les ungles pintades i que mai, mai, sota cap concepte, li rentaré els calçotets. I jo no vull viure aterrada. Més val que em busqui un amant amb una rentadora menys complicada.