Tan poca cosa

                                            
Som molt bona parella, no ens barallem mai, ho diem sempre. Em diu que m’estima i que m’ha de protegir. Sense ell, no sabria sortir-me’n.  Jo escolto el que diu, perquè ell és molt llest. Treballador, responsable. Diu que els altres són ximples, ho repeteix constantment. Ell diu que no sé de què parlo, quan parlo. I té raó. Suposo, vaja. No en sé prou, jo, de les coses, sóc molt beneita. Sóc tan poca cosa! I segur que té raó, perquè els altres no entenen que jo l’estimi tant. Diuen que no em deixa fer coses i que des que estic amb ell semblo un peix sense espina. Però és que ells, no sé per què, no veuen que jo sóc molt poca cosa.

Ells no entenen que ell m’estima molt, tot i que sóc tan poca cosa, tan insignificant. Tinc molta sort, de tenir-lo. Jo només vull fer-lo feliç. Perquè ell treballa moltíssim, i sempre està molt cansat. I quan arriba a casa, de la feina, s’atabala amb la canalla, i s’enfada i em crida, pobret. Jo també estic sovint molt cansada, però jo ho puc suportar, jo puc amb tot, és com sóc jo. Procuro que no el molestin, silenci nens, no feu soroll. Em fa por que s’enfadi amb mi, o amb ells, i deixi d’estimar-me, d’estimar-nos. Sobretot, tot ben net, tot al seu lloc. La roba neta. El plat a taula. Sóc molt poca cosa, si ell em deixés jo què faria? Jo què seria?
Diu que no em centro, que sóc dispersa, dèbil i burra, que no em sé fer valer, massa natura, poc racional. Que pensi una mica abans de parlar. Que no cridi tant. Que planifiqui. Que no entenc res. Que que difícil és la seva vida i que cansat que està per culpa nostra. I que què faig perdent el temps, escrivint coses, que m’organitzi, que em doni temps de fer el sopar i quan tots dormin, llavors escriu. I té raó, sóc poca cosa, sóc poca cosa i no l’entenc. I el full en blanc em fa molt pànic, perquè no en sé. Camino per la vida de puntetes, per no molestar-lo amb la meva existència. No el contradic, dirà que sóc una histèrica i que no m’escolta. Que no em suporta. Imbècil, calla. Deixa’m en pau, no em molestis.
Fa molts anys, quan em volia, em deia “ets tan lliure i alegre, ets tota vida.” Jo me’n recordo, però no estic segura que fos real. Perquè llavors ho fèiem sempre, aquí i allà i a tot arreu. I ara no em vol, que diu que no li agrado, que no em desitja. I jo suplico i em diu que no. Però no sé, en algun moment dels darrers anys vaig deixar d’insistir-hi, i ja no dic res. I no he escrit més. I no respiro fins al final, perquè em fa por que em faci mal. I ja no visc. Sóc com una ombra que intenta passar per la vida, en silenci perquè no em vegi. Que no es desperti el monstre amagat, de qui intueixo la fesomia,  però que no és ell, és clar que no, no és el mateix que m’abraça a les nits i em diu que m’estima, tot i que sóc tan poca cosa. I que jo estimo, perquè en sóc l’ombra, i sense ell, jo no existeixo. Jo no existeixo.
I aquella angoixa que em tenalla, em frena i em té esclava. I aquell plorar, ben sola, al llit, aquelles nits. I aquell somriure davant la gent i aquell “quina sort tenir un home així” i aquell “sou tan feliços que feu enveja.”  Sóc poca cosa. Tan poca cosa! Que ni tan sols sóc. Existeixo, només. Conto pastilles, un dia. I plego la roba, després.
Advertisements

Un pensament sobre “Tan poca cosa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s