Un lloc tou on aterrar

As I’m crashing through the clouds I used to walk on
Reaching out for unfamiliar hands.

Mary Gauthier, “Soft place to land.”
He volat tant de temps! Tant de temps i tan lluny que ja no recordo què feia, on era, quan vaig alçar el vol. Aleshores, segur, la llum tota ella era blanca, lluent, però el vol era fràgil, dubtós, principiant que jo era. Les ales, polsoses, pesaven, i el cos era lleu, quasi líquid. Els ulls només veien la meva foscor, la que s’allunyava però encara em llastava.
He volat molt de temps i potser crec encara, que és el destí que em pertoca. La veritat és aquesta: les ales ja no em pesen gens, la pols ha marxat i tothom les admira. I el cos, el cos tendre, llueix una pàtina opaca, impregnada d’un ferro lleuger que em fa d’escut i m’amaga les ales quan el vent bufa fort. Els ulls tot ho veuen, llum i foscor, i els colors de les ales que em fan de plomatge i espurnegen quan creuen reconèixer-ne un altre com jo, volador que sacseja les ales. Diguem, en resum, que ja en sé, i que m’agrada.
Temo no saber ja reposar amb calma una estona, amb les ales plegades. Tinc por de sentir, d’immediat, el desig burxador de tornar-me a envolar.  Però he volat massa temps i em sento cansada. I seria agradable trobar un lloc tou on aterrar.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s