El mar flueix en mi

Hi ha una llum estranya a l’hivern, de vegades. El cel gris pren de sobte, si tens la paciència de fixar-t’hi, una mena de mescla de rojos, de roses, de fúcsies, només que t’entestis, un dissabte a la tarda, amb tothom de rebaixes, a anar fins a l’espigó, travessant la muntanya, i esperis, entre trista i calmada, totalment congelada, que la bola de foc esclatant s’endinsi en el mar, amb un brogit suau que afigura que només el sents tu, bullint l’aigua llunyana, tan lluny com l’estiu, ara que és gener i que res et sembla feliç. I llavors aprofites per fer dues fotos, filtrades, i escrius un poema ratllat mil vegades però que sents molt profund. I sents també aquella bola negra que t’empasses, que odies i estimes perquè ets tu, i et dius què series sense el plor que tanmateix sempre et salva. I és clar, et sents masoquista, perquè veus l’altra gent somrient caminant mà en mà, a la posta de sol d’un hivern que sembla que per tu mai s’acaba. I tens ganes d’aturar-los i preguntar-los “no us passa a vosaltres?” però no. No ho fas, no. En lloc d’això, mires el mar, una i altra vegada.

Penses i sents i sents més i més fort i fa mal, fa més mal, però mires el mar, una i altra vegada, perquè et sembla que mai no s’acaba, i que et parla, i que et pren com un cos, pla, et dius, és pla, però el moviment n’és la forma, l’esperit, el so de les onades. La soledat, aleshores, es fa tan palpable que ja no la sents, perquè ets tu. I finalment hi ha el piano que toca totes les notes, quan ja has escrit totes les lletres, respirat tots els aires, ha fluït en tu el mar, i amb ell tota la calma.

Enllà, més enllà, et dius, sí, hi ha encara totes les cúpules del món escoltant les pregàries, enllà, més enllà, hi haurà algú. Sentint el piano, pensant poemes en silenci, emmirallant-se en l’aigua, tal com fas ara tu.

Tornarà l’estiu


I com qui no vol sentir a parlar de la pluja, haurà marxat un nou hivern. Seràs fèrria defensora de les bondats primaverenques, faràs  debats interessants sobre com n’és d’empipador el fred, com costa tot: sortir de casa, estar al carrer, que si anoracs, que si sabates.

Et queixaràs que tot s’acaba, què fer amb els nens fora d’escola, què fer-ne dels mitxelins nous, la roba et sobra, la pell es crema, cabells destenyits amb el sol. Farà calor, serem feliços. Ja somiaràs en les vacances, prendre cervesa a les terrasses, què fer per la Festa Major, se’t colrarà la pell d’un to d’oliva que lluiràs amb les faldilles curtes i els braços lliures, i el cos, el cos tan nu, tan breu. Sentiràs, de nou, l’olor de platja. Mescla de sorra i bronzejador. Veuràs el mar amb esperança, combat d’onades, el llibre de vuit-centes planes davant teu.

Odiaràs, sí, odiaràs, tornar a entrar al cotxe, volant rostit, complex de forn. Odiaràs no tenir ningú per anar a Menorca, odiaràs les taques fosques a la cara, al coll. I llavors un dia, com qui no ho vol, enyoraràs la calma de l’octubre, aquell fred tou de bon matí.

Vindrà l’agost, després, setembre. I tornarà la pluja. Tornarà l’hivern, tornarà l’estiu.

Cada dia és diumenge


Everyday is like Sunday
everyday is silent and grey
Trudging back over pebbles and sand
and a strange dust lands on your hands

Morrissey, “Every day is like Sunday

Avui que tot és trist, fins i tot la tristor d’estar trista, caldria que fes memòria dels moments de tristesa pitjors, els moments de l’angoixa absoluta, la visita a l’infern, aquell monstre de nit i de dia olorant-me la por. Però no. Em recreo pensant en la tristor plàcida, inconcreta, la de l’arbre que cau, la de la dona gran que s’apaga, la d’aquell amor tendre que no et va arribar a trencar el cor però que enyores. La d’infants que juguen aliens a la mare que plora, la de les vides tristes d’aquells que no saben ser humans i que enganyen. La d’amics que no estimes però que vols conservar. La d’amants que t’estimen i no pots estimar. La tristor d’aquell sexe roent sense vida, la del sexe amb amor, la del cor congelat, incapaç de trobar una sortida.

I potser sí que ploro i dic que estic trista perquè tot em sembla, de fet, molt trist. Però ric tot seguit i m’incorporo i demà ja serà un altre dia, i ballo pel passadís i quedo al final amb el noi que m’estima i que no he d’estimar perquè si ho faig, serà tot molt trist. I anem al llit i tinc un orgasme majúscul que faci impossible tornar a respirar fins al cap d’una estona. Somric. Sí, potser demà seré molt, molt feliç, tan feliç que esclafiré per les cantonades, llegiré Sylvia Plath sense el cor avançant per la tràquea, pintarem la paret de l’entrada i sentiré un xiuxiueig (és ben boja la mare). Potser algú em dirà que val la pena tot plegat. I, convençuda, li donaré la raó. I esmorzaré amb un amic despullada, i escoltaré aquella cançó. I mirant el Montseny que m’espia de dia i de nit, ompliré fins al fons un pulmó, després l’altre, i quin mal que farà, ser tan, tan feliç!

I demà, quan tot sigui feliç, fins i tot la felicitat de sentir-me feliç, voldré fer memòria dels moments de joia millors, sentiré un cop més la fiblada, i així tornaré a estar trista de sobte, sentir-me molt trista, que tot sigui molt trist, fins i tot la tristor d’estar trista.

Serà com si cada dia fos diumenge. Com tornar a la ciutat de la costa que es van oblidar de bombardejar

Gelat de maduixa amb trossets de pastís


Hi ha les penes que, amb el temps, prenen aquell regust de gelat de maduixa amb trossets de pastís. Que amb les hores, els dies, els anys, esdevenen records dolços per combatre l’enyorança de les nostres nits. Són penes alegres, boniques, que van buidar-te una mica, no massa, que van fer-te patir, però que vas tornar a omplir amb altres sabors, altres riures, o altres moltes maneres subtils d’existir.

I hi ha les penes que per molt temps que passi et segueixen cremant, que van deixar-te, com a únic llegat, una copa ben buida, una cullera llepada i un paisatge arrasat al voltant. Impossible pensar en la natura poblant aquells boscos previs a la devastació, ni en res que hagués pogut tenir un mínim gust de fruita hores abans del dolor. Són les penes que et deixen mig morta, mig viva, i que arrossegues com el condemnat arrossega un grilló. Condemnada a viure, a llevar-te cada dia, pels segles dels segles, fent veure que no passa res, perquè fa tant, tant de temps, que ningú no entendria com és possible que encara no t’hagis desprès d’un record que, en distància, hauries d’haver fet florir.

I el que passa realment és que el que voldries dir, enrogida de ràbia i de ganes viure, és que desitjaries amb força aquella altra pena, la bona, la que et fa tancar els ulls i somriure, i no aquest horror que et rosega de nits una matriu inerta. Que el fel i que el gel que t’empasses, soferta, amb aquell posat de fàstic imprecís, és l’única forma que saps de mudar aquesta pena teva, tan morta i tan viva, en un deliciós gelat de maduixa amb trossets de pastís.

Coses de mares

 
L’altra tarda, en anar a buscar els nens a l’escola, vaig veure el teu cotxe. No et diré pas que m’afectés gaire, no va ser pas tan greu, no passa res. Però sí, era el teu cotxe. El color que tu havies triat. Les cinc o sis marxes, ja no me’n recordo. Aquell GPS que ignoraves sovint. El connector pel mòbil sempre connectat. I les quatre rodes, oh sí, i aquell xassís frontal que em tornava boja, i aquell maleter tan i tan gran. I em sap molt de greu no haver mirat més sovint la part de darrera, diguem-ne la part dels nens, però és clar, no m’ho vaig plantejar. Ni els pilots laterals, ni l’avís dels radars.  
 
Recordo, això sí, la teva mà a la meva cama, abans del peatge, els teus dits furgant entre les cuixes, un cop abonat l’ import. Recordo la llum del pilot tan xula i moderna, i a tu conduint, cercant un indret prou fosc. Els seients que s’abaixen, fàcilment, com les calces. I el teu glop consternat, desitjós, prenent el meu cos. El canvi de marxes que fa molta nosa, la pell del seient, que, quan sues, s’enganxa a l’esquena. Els teus crits i els meus xiscles, el meravellós fre de mà. Riallades estúpides, després d’un orgasme. Tot això ho recordo, segur: tu i jo, vestint-nos de pressa per si un conill dòcil ens descobrís. Descarregats de la urgència, servits.
 
Feia memòria d’això l’altra tarda, quan vaig veure el teu cotxe aparcat davant de casa teva.   Carregada de bosses, de carpetes, de bates, de nens.
 
—De què rius mama?
—De coses de mares. 
 
 I ho vaig dir com si res, somrient.

El camí no escollit

Two roads diverged in a wood,  and I

I took the one less traveled by,
And that has made all the difference. 

Robert Frost (1874-1963), “The road not taken”
 

 

Tindria sentit aixecar-me del llit abans de l’albada i sortir per la porta de casa, a poder ser, despullada. Caminar lentament, com qui no vol la cosa, fins a la masia del tractor vell, amb els tres pneumàtics gastats sota la figuera. Pujar pel camí del darrere, el sol anant-me a remolc de l’esquena, mirant endavant, buscant el moment delirant en què el dia i la nit s’acomiaden.

 
Resseguir el camp de blat ja segat, fins arribar a aquell punt on ens vam fer un petó, i una foto, mirant, somrients, a la càmera, quan encara feia calor.  
 
I en aquell moment, contradir-me, i en lloc d’anar recte, prendre el camí de l’esquerra, cap a la part més profunda del bosc. Sentir esgarrifances de fred i de por. Endinsar-m’hi com en una presó. Ignorant amb una mena de força inaudita l’ocell xisclador, les aranyes, les bèsties estranyes que poblen les ombres i em refreden el cos. Sortejar troncs dels arbres, i els esbarzers, pedres grosses, amb puntes afilades, enganxades a terra pel fang i els records. Buscar com un enze curiós papallones, en plena foscor, en plena tardor. Plorar finalment, desconsolada, despullada, sobre un terra fred i humit, com una nena perduda sense la mare. Sortir finalment de la turba en la qual he furgat, volent tornar a casa, alleujada. 
 
Tindria sentit, no em digueu, just llavors, mirar el cel. I veure entre els núvols un avió que s’acosta a la lluna, enganxada a un estel, abans que marxi del tot, fins l’endemà. Sí, això sí que tindria sentit: aixecar-se del llit d’una vegada i començar a caminar.

Arracades rodones i calcetes vermelles

Un dia serà vell. Serem vells. Tindrà anys, bastants quilos i mala llet, l’amargor de la senectut li furgarà les venes per dins. Recordant aquells cabells llargs que tenia als trenta anys, escabellats amb cura perquè semblés que li eren igual, li haurà passat el temps, ben de pressa. Es farà evident als seus dits de les mans, amb les corbes exactes que jo coneixia, ara amb guants fets a la mida del propi trajecte: arrugues, i taques, i pèls destenyits.

 
La seva companya, una iaia preciosa i perfecta, l’haurà acompanyat la darrera part del camí.  Es prendran les mans amb aquella certesa dels que saben que estimen encara perquè s’hi han esforçat. Li farà petó al front i agafarà la guitarra. Ella aclucarà els ulls, com fa sempre, i l’escoltarà. 

Aquell dia, però, una fiblada del cor, un record incorrecte, el farà equivocar-se. Serà un flaix pretèrit, que no vol, que no pot, però que fa companyia i omple el cor de felicitat. Amb els dits recorrent la guitarra em veurà, estimant-li els cabells de trenta anys, sobre seu, al seu llit, arracades rodones i calcetes vermelles, un vespre, un migdia. Percebrà el meu rostre de dona, amorós, invocant-lo en moments que el desig era fort i els cossos, tan vius, tan urgents, espurnejaven la vida amb llampecs de plaer i de tendresa infinits. Ignorant la posteritat, impassibles.  

Un dia serem vells i llunyans, totalment inaudibles. Ens passaran les vides com el somni fugaç d’una nit. Seguirà viu dins nostre el record del passat compartit.

El so del silenci

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

La picada d’aranya


Vaig ser tan jove, llavors, que el desig era mascle. Un peix escorredís, entre els dits, em lliurava el seu tacte que desconeixia. I l’entrega era amable, però d’un fred oceànic, un voler ser sense ser-hi. Un udol fonedís, no de llop, de mussol. Amb els ulls ben oberts, però les dents ben llimades. Era jove llavors, i no sabia, aleshores, que els designis del cos no estaven lligats als fils tènues del sentiment, sinó que el fil tènue es fila i desfila més enllà del plaer, del dolor, de l’embat fosc de l’obscur passatger de qui acates les ordres.
 
Sí, vaig ser jove fa molt temps, tant de temps que la noia que penso es perd endins del meu cap tot sovint, i em costa retrobar, entremig de la runa, aquell rostre infantil, la joia ingènua escrita a la cara. La voluntat de nedar desafiant l’espina que em marca el camí. Ser tal com eren les altres, tal com suposava que havia de ser. Notar com et bullen el fetge per fer-ne xarop, mentre el món m’escatava la pell amb brogit de feminitat imposada. La cara reflectida al vidre, acompanyant un cos tendre, virginal. Els pits, apareguts de sobte, sobre un melic petit i bonic. Volia tornar a la sal, però no sabia trobar-me ja les escates.
 
El desig va ser mascle, fa temps, i ara és una delicada flor que destapa el capoll amb carícies fugaces i frisa l’embat per sentir-ne l’olor. Cos, sentiment i l’obscur passatger juguen, encara, jocs despietats a la meva entranya. Però ara l’udol ja és de llop, i els ulls, de mussol. I la picada, la picada és d’aranya.

La bèstia dins meu

“The beast in me is caged by frail and fragile bars.” 

Johnny Cash (1932-2003), The beast in me. 

La bèstia dins meu està tancada en una presó de barrots febles i fràgils. Delicats, com espelmes en una tempesta. Trencadissos, com un vas de cristall en un parc infantil. Els barrots que empresonen la bèstia s’esberlen al menor esbufec. El món és hostil si ets sensible, la tendresa et fa dèbil i acabes desconfiat, acuitant-te a preservar les pròpies carns, tan flonges antany, tan dures després de la lluita.  

Tinc por, com tothom. Aquell terror tan humà de sentir-me llunyana dels altres. Cerquem tots plegats, amb tristesa, una part que ens completi. Ignorem la vulgar rodonesa de la nostra individualitat. 

Alguns contemplaran impassibles el món que els envolta, per temença de fer-ho amb ulls més humans i esdevenir, llavors, fràgils. Sentint, arrelat, ben profund, l’absurd de la seva existència. Sabent que té un límit, i que no està fixat. 

Altres, com jo, som una insensata formigueta buscant instants memorables, una fugaç llambregada de perpetuïtat.  Ésser informe d’ànima feble. Titella esclau d’un cor maltractat.  Un infant amb cos flàccid avançant amb coratge. Contenint la cruel bèstia dins meu amb barrots d’extraordinària fragilitat.

Un lloc tou on aterrar

As I’m crashing through the clouds I used to walk on
Reaching out for unfamiliar hands.

Mary Gauthier, “Soft place to land.”
He volat tant de temps! Tant de temps i tan lluny que ja no recordo què feia, on era, quan vaig alçar el vol. Aleshores, segur, la llum tota ella era blanca, lluent, però el vol era fràgil, dubtós, principiant que jo era. Les ales, polsoses, pesaven, i el cos era lleu, quasi líquid. Els ulls només veien la meva foscor, la que s’allunyava però encara em llastava.
He volat molt de temps i potser crec encara, que és el destí que em pertoca. La veritat és aquesta: les ales ja no em pesen gens, la pols ha marxat i tothom les admira. I el cos, el cos tendre, llueix una pàtina opaca, impregnada d’un ferro lleuger que em fa d’escut i m’amaga les ales quan el vent bufa fort. Els ulls tot ho veuen, llum i foscor, i els colors de les ales que em fan de plomatge i espurnegen quan creuen reconèixer-ne un altre com jo, volador que sacseja les ales. Diguem, en resum, que ja en sé, i que m’agrada.
Temo no saber ja reposar amb calma una estona, amb les ales plegades. Tinc por de sentir, d’immediat, el desig burxador de tornar-me a envolar.  Però he volat massa temps i em sento cansada. I seria agradable trobar un lloc tou on aterrar.

Tu i jo, i gintònics, retorn al passat i la carretera

El poema em crida, aquesta nit, a la fosca amb llums de colors. Furgo el desig de ser jo en la follia aliena. M’emmirallo com una madrastra. Qui sóc jo? On ets tu? I el passat, verinós, encanteri de poma, em retorna el mirall un paisatge. Un concert. La música. Dos gintònics. Tres cerveses. El cervell donant voltes. Ell mira el mar. El paisatge. Ell. I ella. Ell, que m’estima. M’enyora. Jo miro la terra. El cel. Jo. Jo mateixa. Somric. És feliç. Jo sóc l’altra. Ell, l’altre, m’espera.

Retorno, avui, amb alcohol, al passat. Jo. Jo mateixa. I el dubte que balla. I ballen titelles de luxe, al voltant del meu dubte. Somriuen al titellaire. Tots sols. I els gintònics. I els seus sexes barats que m’observen les cames. L’espai entre els pits. Sóc aquí. I no em veuen. Jo. Jo mateixa. El meu dubte. Que no balla, que es gronxa. I el mar. D’ella i d’ell. I la terra. I el cel. Les estrelles. I aranyes.

Que no pari la festa. Dos, tres gintònics. Tres, quatre cerveses. Ballen Jack, Neal, Allen, William. A la carretera. Qui ets? Què vols, mirallet? Sóc jo. Ets tu, jo mateixa. Que no em reconeixes? Dins l’aigua. Tu i jo. Dins la closca de la garota. Ancorem la cuirassa. Aranyes, aranyes, entre les estrelles. Retorn al passat. Jim. París. Gemecs. Suor. Sego amb plaer teranyines gastades de vides passades. Tres gemecs. I respiro. Jo. Jo mateixa. Tu i jo. I ell, l’altre. Dormint al costat. Que avui ja és demà. I ahir, va ser ahir. Dins nostre, la fosca. I el mar. I la terra. I jo. Jo mateixa. I la carretera.

Fantàstic

Estira’t a l’herba. Relaxa’t. Mira amunt. Tanca els ulls i concentra’t. Fantàstic. Respira fons. Inspira pel nas, expira per la boca. Fes-ho cinc cops. Ara obre els ulls. Mira els núvols. De quin color són? Blancs. En què et fan pensar? En cotó fluix i xaiets de pessebre. Fantàstic. Tanca els ulls altre cop. Sent l’herba, sota el teu cos. Què sents? És freda. I el cos? Em pesa. No obris els ulls, encara, sent l’aire que et toca la pell. Em fa pessigolles. Fantàstic. No t’oblidis de respirar fons. Inspira. Expira. Sí, sí, ho estic fent. Ara atura’t i mantén l’aire dins els pulmons. I el deixes anar a poc a poc, sense pressa, com si et desinflessis. Em marejo. Torna-hi una altra vegada. Fantàstic. Notes les mans? Sí. Et pesen? Moltíssim. Prem els punys ben fort i deixa’ls anar. Notes com es relaxen? Sí, és clar.Ara fes el mateix amb les cames. I la cara, la cara. Fantàstic. Aixeca i abaixa les celles. Obre i tanca la boca. Mou els narius. Fantàstic. Ara el sexe. Prem els músculs endins. Relaxa’ls. M’agrada.Una altra vegada? Sí. Fantàstic. Ara obre els ulls. Mira els núvols. De quin color són? Fúcsia. En què et fan pensar? En aquell que estimo i enyoro. Fantàstic. Tanca els ulls altre cop.

Montseny

La son que em manté captiva em permet generosa baixar les escales, amb el fred fent-se lloc entre el cos nu i la bata de pelfa. Els matins són encara de gel. Un xerric molest desperta l’estança en obrir la persiana, descobrint melangiosa un Montseny clar amb les puntes nevades, que es lleva majestuós, en la incipient claror de l’albada. Preparo un cafè i me’l prenc, observant-lo, escoltant en silenci les sis del matí d’un nou dia.

Veig l’escala que porta al jardí i em ve al cap una dona que recordo, borrosa. Trista, abatuda. Minúscula, delicada i fugaç com la llum d’un llumí en la tenebra més absoluta, maldant per il.luminar-la amb una llumeneta tènue i estèril. Em ve al cap una primavera amb dolor, esquinçant-me la pell amb un acarnissament insuportable. Asseguda al costat de l’arbre, observant el Montseny. El cos inclinat endavant, els ulls encetats del plor constant de setmanes, un mocador informe a la mà. Cara blanca, cos magre, cabells sense forma recollits sense gràcia. Una ombra, no un ésser. Una bola enorme d’angoixa oprimint-li el pit, que li impedeix respirar. La menta i l’espígol fent-la adonar que encara no ha mort. No encara. No encara.  

Ben dreta, amb la tassa calenta a les mans, ressegueixo les puntes nevades,  pensant en el dia de feina, en el sopar de dissabte. En l’últim amant que va resseguir-me el cos amb els dits, amb els llavis, la llengua. Consulto el correu, preparo la roba dels nens. Em dutxo, em maquillo. Els llevo i els faig un petó. Em poso faldilla ben curta, sabates de taló. Em pinto les ungles. Escric un poema. Envio un missatge a l’amiga que m’ha dit de quedar aquesta nit. Tradueixo un conte d’Anaïs Nin. Escric sobre sexe amb amor i persones felices que corren pel bosc. Que s’estimen, s’odien, comparteixen la vida o comparteixen el cos. Es fereixen, es perdonen, s’insulten, es mostren tendresa infinita, o immesurable desdeny.  

Inspiro profundament, fins al fons. Amb un sol testimoni: el Montseny.

T’estimo, encara

 
 
Només ho sospitàvem. Semblava recíproc. Les paraules exactes no havien estat proferides. El rebedor, la taula, el llit van ser muts testimonis de tendresa engolida amb desfici. Ens importàvem i ho sabíem des del primer dia. Glatia en l’aire que tots dos respiràvem. Cobejàvem en llits solitaris els llavis obrint-se, exhalant un “t’estimo” entre dents, la propera vegada. La e neutra, la o àtona, centrals, perfectament pronunciades. Sentides a dins, molt profundes, com el sexe que les convocava. Carícies dels ulls amb els ulls en l’anunci. Delicadesa en el tacte, cerimònia de pell contra pell. Un deix clar, fort, segur. 

Sensible, indefens, vulnerable, quan estimes un altre. Dependència de l’afecte d’algú. Pertinença. Amor doncs, en silenci, i fluixet, com un àngel, ens repetíem el nom. Amb sospirs abraçant-nos després de l’amor. Un sentiment ocult que ofega una vida. I cercàvem, tu i jo, maneres, així, sense dir-ho: m’importes. Tinc ganes de veure’t. M’agrada estar amb tu. T’enyoro. Et vull. Et desitjo. I uns ulls suplicants, unes mans tremoloses, un cos ardent  expressant allò que el cervell no ens deixava, covard, com nosaltres.

Cap paraula sagrada, cap mot colossal per la nostra intimitat tan buscada, minvats per la por de no ser correspostos. No dir res, no fos cas. No fos cas que prorrompe la superficialitat de l’instant amb pregoneses indegudes el fes menys profund. No fos cas que, per deixar massa clares les coses, haguéssiu de deixar, una nit, de ser un. I per aquest motiu i cap altre va semblar que no érem. Que ningú va estimar mai ningú. 

Però jo t’estimava. T’estimo, encara. I ara que ens enyorem tant, només ara, jo sóc capaç de dir-ho. Com tu.