La son que em manté captiva em permet generosa baixar les escales, amb el fred fent-se lloc entre el cos nu i la bata de pelfa. Els matins són encara de gel. Un xerric molest desperta l’estança en obrir la persiana, descobrint melangiosa un Montseny clar amb les puntes nevades, que es lleva majestuós, en la incipient claror de l’albada. Preparo un cafè i me’l prenc, observant-lo, escoltant en silenci les sis del matí d’un nou dia.
Veig l’escala que porta al jardí i em ve al cap una dona que recordo, borrosa. Trista, abatuda. Minúscula, delicada i fugaç com la llum d’un llumí en la tenebra més absoluta, maldant per il.luminar-la amb una llumeneta tènue i estèril. Em ve al cap una primavera amb dolor, esquinçant-me la pell amb un acarnissament insuportable. Asseguda al costat de l’arbre, observant el Montseny. El cos inclinat endavant, els ulls encetats del plor constant de setmanes, un mocador informe a la mà. Cara blanca, cos magre, cabells sense forma recollits sense gràcia. Una ombra, no un ésser. Una bola enorme d’angoixa oprimint-li el pit, que li impedeix respirar. La menta i l’espígol fent-la adonar que encara no ha mort. No encara. No encara.
Ben dreta, amb la tassa calenta a les mans, ressegueixo les puntes nevades, pensant en el dia de feina, en el sopar de dissabte. En l’últim amant que va resseguir-me el cos amb els dits, amb els llavis, la llengua. Consulto el correu, preparo la roba dels nens. Em dutxo, em maquillo. Els llevo i els faig un petó. Em poso faldilla ben curta, sabates de taló. Em pinto les ungles. Escric un poema. Envio un missatge a l’amiga que m’ha dit de quedar aquesta nit. Tradueixo un conte d’Anaïs Nin. Escric sobre sexe amb amor i persones felices que corren pel bosc. Que s’estimen, s’odien, comparteixen la vida o comparteixen el cos. Es fereixen, es perdonen, s’insulten, es mostren tendresa infinita, o immesurable desdeny.
Inspiro profundament, fins al fons. Amb un sol testimoni: el Montseny.
Núria Busquet Molist 