Sense paraules

Com un mantra. De què parles, de la fecundació de les sípies? D’aquell poeta que és el teu arxienemic? O de l’orgasme femení, tu, que entre cames hi tens la columna trajana? Ja ni respires, tan sols somrius i em vols fer riure. I prossegueixes, com si res. Jo, que tinc problemes per contenir-me, que si no parlo rebento, jec a prop teu i no goso respirar, perquè si ho faig podria arribar (cosa improbable) el meu moment de dir quelcom. Però no, no arriba. Sense descans. Com un prodigi de la raça. Parla que parla.

Però sí, sí, em fas somriure, riallades, de fet, i tens aquell podria ser que et fan els ulls i que procures, hàbilment, negar-me, que això només és sexe, que no ho saps? I et pensaves que eres tu, la que parlaves, és que m’animo, fes-me callar. Però no puc. No podré mai. Somriu dins meu, fins a l’estómac, impregnant-me, aquell rostre amagat que tens darrere de la cara. L’home que enyora el seu nen trist i que no sap que hi és encara. Parla que parla. Parla que parla.

I el teu cos nu. L’arruga al front, i el pit pelut de roig, l’olor del coll en acostar-te i abraçar-me. Les nostres pells fregant-se des de fora, sense la roba que, fins llavors, era, bé ho saps, tota cuirassa. La teva pell fregant la meva des de dins, la teva llengua molla, acaronant-me. Sí, exacte. Ara sí, cridant, és clar. Però ja, tots dos, sense paraules.

Anuncis

En el fons, animals

 

De debò que voldria fer-te un poema, però escriure un poema reclama actitud, una mena de calma abans del clamor de les bales, i no serà el cas. He de dir que fa bo de saber que aprenc, poc a poc, a entendre el que ella em reclama, a crits, desengolfada de tant eco en el buit. Però jugo a tapar-me les orelles i li faig pam i pipa, només per notar-la dins meu, clavant bufetades, enfellonida d’enuig. Pel simple plaer de veure-la desesperada.

Ella guanya sempre al final. Perquè ella, que és jo, té l’instint d’una gasela avesada a les queixalades, crescuda fugint del lleó, rei de la sabana. L’olora de lluny, l’incita, degusta el plaer torbador d’afigurar-li els ullals penetrant-li la tràquea. De cop s’alça, recordant el passat, fuig enllà dels matolls, on el pèl de la bèstia prescriu,  ja no mana, on els narius remots ja no acullen luxúria, fortor. A recer de la crida del depredador.

D’aquí que ara entendràs que després de permetre’m saltironejar, somrient-te pels marges, mostrant-te el coll i de pas, les entranyes, no podria fer-te cap poema. Perquè cal xopar la ploma amb la sang de l’aorta, poder descriure el teu cos sobre el meu, la llei de la selva impel•lint-nos a un canibalisme ancestral. Perquè som una dona i un home. Per molt que ella ens mostri que som, en el fons, animals.

Infidelitat

 


Jo, que vaig créixer amb tots dos ulls acostumats a la muntanya, amb el motlle dels turons i el color d’arbre, Turó de l’Home, el Matagalls i les Agudes, i que tancant els ulls, de nit, de dia, sigui a Moscou, a Roma o França puc resseguir-li cada forma i dir que sóc a prop de casa. Jo, que sóc mig dona, mig muntanya, i que el meu cor té escut de roca, i que els meus peus tenen la pols de Santa Fe, de Santa Helena i els pulmons de Sant Marçal. Jo, que dino, sopo i faig l’amor a l’ombra d’un imponent pare, que respiro el seu paisatge, que l’observo amb devoció i que n’escolto cada brot amb fe de cec.

Jo, que vaig pregar clemència a aquest massís de roca i pedra, que li pressento olor d’espígol, que m’és far en nits de vetlla. Jo, que carranquejo amb peus de marbre pels pantans, sentint les fulles a l’esquena, olorant rius i boscos clars, escampant plors desesperats a Fontmartina, pidolant que un monstre tèrbol em prengués. Jo que el porto en vena, a les entranyes, en aquell racó de l’úter, en aquell cantell de l’ungla, en la pell del llagrimall.

És només veure una onada i fer-li el salt.

Sempre viva


Abito sempre qui da me,
fra chi c’è sempre stato e chi non sai se c’è
al mondo sono andato
e al mondo son tornato sempre vivo.

Ligabue, “Ho ancora la forza

Encara em queda força per flotar, per caure per enèsima vegada dins l’aigua congelada, empesa per la mà que m’enganyava. Tinc força per nedar, per agafar-me a un rai de fusta i  aguantar, sentir contra el meu cos la força de l’onada i dir-li no. Hi he anat i hi he tornat tantes vegades que ja ens diem pel nom.

Tinc força per anar tancant les portes al darrere de les meves passes i somriure en sentir els cops d’aquells que s’han quedat allà, dubtant del meu coratge. Posar el peu endavant, tan esgotada que em costa respirar i malgrat tot avançar pel pedregar i arribar al capdamunt de la muntanya. Sí, encara em queda força per mirar la vida cara a cara i escopir, i llevar-me cada dia amb nova saba i fer veure que sé bé què és ser feliç.

La força per combatre la tempesta, la força que fa tòrcer el meu destí. Encara tinc la força per fer fora allò que em crema, la força que em caldrà per no morir. La força de sentir, la força de patir, la força de pensar, de tancar-me en el meu niu per hivernar. La força de curar-me amb la saliva.

La força de sortir a navegar i de tornar-ne sempre viva.

Retrat robot (o tu tranquil, que pots follar-me)


Primer vam fer l’amor, o això va semblar-me. Però allò no era amor sinó instint, ho veig clar. Perquè aquesta fal·lera, tan brutal i animal, l’amor no la toca, té altres registres, diguem-ne més plans. Jo tinc el nas avesat a certes olors, i la teva, era massa de mascle. Em vas veure venir, el depredador va detectar-me: la fragilitat, la pressa, la ingenuïtat, la por de tornar a equivocar-me. Però estigues tranquil: pots follar-me.

Al rebedor. Sobre la taula. A l’escala, al lavabo, contra la pica, davant del mirall. Però ho sento, la pell et delata. Perquè els ulls que jo tinc veuen tots els colors, els matisos de rosa de l’estendard que alces, de cavaller salvador de princeses, de màrtir, de tendre xaiet despistat, d’infant o de pare. Posa’m de quatre potes, fes-m’ho pel darrera, pots cridar com un gos, bramar com un ase. Dóna’m la volta i agafa’m les mans, usa tot el meu cos i segueix provant-te que em tens, que no et cal estimar-me, que només posseint-me et va bé. I després abraçar-me, que jo em deixaré, perquè el cas és que en el fons m’està bé, ja m’agrada.

Ara que ja tinc dos ulls, però, i no em cal buscar plaure’t, et diria que tenir el meu cos és tan fàcil que si fossis humà no tindria ni gràcia. En deu tenir perquè no saps ben bé què vol dir tenir ànima. O potser deu ser això el que tu vols, que jo obri la porta, entrar per la força i arrasar-me el paisatge. Podries mirar-me per dins i intentar emmirallar-te. Però els teus ulls només veuen en mi una brillant i bonica cuirassa. Jo sé i tu no saps ni sabràs que és això el que tindràs. I amic meu, quina llàstima. Però no pateixis, tranquil, que pots seguir follant-me.

Hello I love you


Sidewalk crouches at her feet
Like a dog that begs for something sweet

The Doors, “Hello I love you

Tic-tac. Eco de talons en un passadís de rajoles polides amb tuf d’hospital. Escarnint-te amb els ulls, el teu tu més suïcida t’avança lliscant, i el teu tu més covard sent atònit com l’altre obre els llavis a càmera lenta, proferint, com qui no vol la cosa, les paraules prohibides.

Ja està fet. Esperes que caiguin planetes. Que es buidi l’espai de matèria palpable, que l’òrbita d’algun satèl·lit s’aturi de cop. El silenci embolcalla de sobte el repic de talons que fins aquell punt exacte emparava el teu dubte i el feia callar. Es transforma, després, en dos sons dissonants: un alè inspirant i expirant sense ritme constant, i el batec del teu cor que accelera el seu tempo. La vacuïtat del moment impregna la cambra d’onomatopeies, sortint-te de dins com globus de còmic amb formes diverses: bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

Et mira. Als ulls, i després als mugrons encara erectes despuntant pel llençol de floretes, amarat de suor post-coital. Et mira, de nou, i agafant-te la barbeta et fa un petó tendre als llavis. Bum-bum. No saps què vol dir-te però ho tems, i tot al voltant ja és un caos de globus de còmic donant cops de colze per fer-se el seu lloc bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum, entremig dels dos cossos, del coixí, la paret, el lavabo, del llit.

Xxxt! Prou! Deixeu que em concentri, que està a punt de dir-ho! Silenci!

Procures centrar-te en els llavis i aguantes l’alè, preveient l’explosió d’aquell magma, o potser desitjant més del compte que aquell terror fred abraci l’escalf dels mots apropiats. La sentència, si us plau. Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I és curiós com, en aquell mil·lisegon d’angoixa, tens temps de veure, encara, la pel·lícula sencera de la teva vida, escena a escena, tal com seria en aquell món ideal que existeix perquè l’has creat tu o te l’han fet crear: t’estimo, bum, anell, bum, lluna de mel, uh, t’estimo, ah, platja, ah, fills, bum, Nadal, uh, t’estimo, ah, noces de plata, bum, vacances a Mallorca, ah, néts, bum.  Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I llavors va i diu… “gràcies”.

BUM!

Implosió de la terra. El silenci del buit de l’espai. Un somriure forçat. Vinga, som-hi, noieta. Recomença el repic de talons. Tic-tac.

Una dona, decent

“I disregard the proportions, the measures, the tempo of the ordinary world. I refuse to live in the ordinary world as ordinary women. To enter ordinary relationships. I want ecstasy. I am a neurotic — in the sense that I live in my world. I will not adjust myself to the world. I am adjusted to myself.” 

Anaïs Nin (1903-1977) 

Em diuen que pensi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.

Que el cor està boig, que no li he de fer cas, que m’enganya. Em diuen que estic esverada, que la metxa que tinc és petita, que cremo massa fàcilment. Que puc caure de ben amunt, que em puc fer molt mal, que mira la vida que has tingut, observa bé el teu patiment. Em diuen que m’assegui i que pensi, abans d’actuar, que sóc la natura salvatge, que tinc l’instint desbocat. Que viure amb el cor a la vista és dolor assegurat. 

Em diuen que reflexioni, que em calmi, que no cal dir el que penso, que pretengui que sóc diferent. Em diuen que expliqui només el que els altres volen sentir, que els faci contents. Que conti fins a tres abans d’enfadar-me. Que sigui seriosa, i que pensi en el futur. Que n’aprengui, abans d’escriure res més. Que vagi pel món ben arreglada però decent, sobretot, ben decent, res d’escots, res de cames, i molt poc maquillada.

Em proposen, de molt bona fe, que sigui un maniquí que camini ben recte, centrada. Que no digui res, que no senti res, que vegi la vida passar i jo, somrient, em quedi a l’andana. 

Em diuen que estimi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.  

Pobres ingenus! Gent inconscient! Tossuderia obstinada! Pretendre que sóc una dona, decent, en lloc d’una fada!

La bèstia dins meu

“The beast in me is caged by frail and fragile bars.” 

Johnny Cash (1932-2003), The beast in me. 

La bèstia dins meu està tancada en una presó de barrots febles i fràgils. Delicats, com espelmes en una tempesta. Trencadissos, com un vas de cristall en un parc infantil. Els barrots que empresonen la bèstia s’esberlen al menor esbufec. El món és hostil si ets sensible, la tendresa et fa dèbil i acabes desconfiat, acuitant-te a preservar les pròpies carns, tan flonges antany, tan dures després de la lluita.  

Tinc por, com tothom. Aquell terror tan humà de sentir-me llunyana dels altres. Cerquem tots plegats, amb tristesa, una part que ens completi. Ignorem la vulgar rodonesa de la nostra individualitat. 

Alguns contemplaran impassibles el món que els envolta, per temença de fer-ho amb ulls més humans i esdevenir, llavors, fràgils. Sentint, arrelat, ben profund, l’absurd de la seva existència. Sabent que té un límit, i que no està fixat. 

Altres, com jo, som una insensata formigueta buscant instants memorables, una fugaç llambregada de perpetuïtat.  Ésser informe d’ànima feble. Titella esclau d’un cor maltractat.  Un infant amb cos flàccid avançant amb coratge. Contenint la cruel bèstia dins meu amb barrots d’extraordinària fragilitat.

Une prison d’amour

Et je t’ai trahie pour
Une prison d’amour
Et sa belle geôlière
 
Georges Moustaki, “Ma liberté”
 
Espereu que m’adormi. En silenci, entreu. Tapeu-me el cos nu abans de portar-me a la gàbia on em tancareu. I allà, turmenteu-me amb l’idea que no el veuré més. Que m’ignora, m’evita, que existia, fa poc, una vida sense ell.
 
He triat ser captiva. Ratllaré les parets de la cel▪la, si m’obligueu, perquè cregueu que el que vull és ser lliure. Però us revelo que, de grat, accepto el flagel. Em rendeixo. Cedeixo. Si ningú ho impedeix, ja no lluito, ni un pèl. M’abandono a la corrent riscosa dels meus sentiments. Esdevinc una esclava fidel. Castigueu-me, tortureu-me! Vergonya! Em disposo a tornar a plantar les arrels.
 

Testimonis atònits del vol de la fada: no reclamo favors, ja ho sabeu. Però us ho prego, salveu-me! Heu fet tard a impedir la ignomínia: m’he deixat seduir pel cant del corifeu. Tinc les cames xopes i estèrils, atrapades en l’enganxosa mel. Sufoqueu aquest foc que ara crema, em fa por que no pugui apagar-lo ni el gel.

Em tallo les ales. Aterro. Dic adéu a la fada! La terra és dura i polsosa, però creieu-me: amb amor, brilla tant com el cel.

El molt capullo

Diu que ha patit molt, el capullo. I que sap de què va, tot això de la vida. I ho diu amb la consola a la mà, la barbeta més amunt de les espatlles, com si no tingués ulls a la cara, com si els ulls estiguessin al bell mig dels mugrons. El molt capullo. Diu que sap què els agrada a les dones i que elles sempre gaudeixen amb ell, perquè en sap molt, el capullo.
Diu que no m’ha de fer cas, quan li dic que no m’agrada el que em fa, perquè sóc una dona, i les dones “ja se sap”… Que vol dir que pots fer amb elles el que vols, perquè el que elles diuen no té cap valor. Això diu, el capullo. O això vol dir, en realitat. Que les dones, “ja se sap”, diu, somrient, el capullo. I demà es llevarà com si no hagués dit res.
Diu el capullo que jo estic molt bona, i que tinc un bon cul. I per això, suposa, es pensa, que no necessito tendresa, ni amor. Tenint un bon cul, no cal tenir cor. Pensa que sóc un objecte que pot admirar i penetrar, a pèl, a la brava, sense obrir la cuirassa. A la força. No cal pas, ell ja sap de què va la vida. Pot opinar sobre la meva, que desconeix i menysprea, i dir-me què fer i què no fer, perquè ell ho sap tot. Sí senyor, el capullo és molt llest.
I tot és opinable, fins i tot allò que ignora, i manipula el que dic fins a fer-me creure que no he dit el que he dit, el molt capullo. No en sé jo, de volar d’aquesta manera. Ja el conec, el capullo, el sé veure de lluny. Se m’acosta enlluernat, tan bé com volo, bonica i delicada. I amb el caçapapallones a la mà, somrient, es mostra sensible, i amable, i tot és impostura, em menysté, perquè sóc, al seu cap, menys humana. Perquè sóc una dona. Això pensa, el capullo. Ho pensa, i no ho sap.
Dirà que l’han tractat malament, el capullo. Que ha tingut mala sort amb les dones. Que no hi ha dret, tan bo com és ell. Que som totes iguals. Potser algú, com jo he fet, li hauria d’haver dit, ja fa temps, que hi ha homes tendres i dolços, que estimen les dones. Que les acaronen quan fan sexe amb elles, que les respecten, les escolten, les entenen, les valoren. Bons companys de viatge que no estan jutjant constantment. Potser algú li hauria d’haver dit, al capullo, que si està sol, és perquè és un capullo. Prepotent. Dir-li això, simplement.

Montseny

La son que em manté captiva em permet generosa baixar les escales, amb el fred fent-se lloc entre el cos nu i la bata de pelfa. Els matins són encara de gel. Un xerric molest desperta l’estança en obrir la persiana, descobrint melangiosa un Montseny clar amb les puntes nevades, que es lleva majestuós, en la incipient claror de l’albada. Preparo un cafè i me’l prenc, observant-lo, escoltant en silenci les sis del matí d’un nou dia.

Veig l’escala que porta al jardí i em ve al cap una dona que recordo, borrosa. Trista, abatuda. Minúscula, delicada i fugaç com la llum d’un llumí en la tenebra més absoluta, maldant per il.luminar-la amb una llumeneta tènue i estèril. Em ve al cap una primavera amb dolor, esquinçant-me la pell amb un acarnissament insuportable. Asseguda al costat de l’arbre, observant el Montseny. El cos inclinat endavant, els ulls encetats del plor constant de setmanes, un mocador informe a la mà. Cara blanca, cos magre, cabells sense forma recollits sense gràcia. Una ombra, no un ésser. Una bola enorme d’angoixa oprimint-li el pit, que li impedeix respirar. La menta i l’espígol fent-la adonar que encara no ha mort. No encara. No encara.  

Ben dreta, amb la tassa calenta a les mans, ressegueixo les puntes nevades,  pensant en el dia de feina, en el sopar de dissabte. En l’últim amant que va resseguir-me el cos amb els dits, amb els llavis, la llengua. Consulto el correu, preparo la roba dels nens. Em dutxo, em maquillo. Els llevo i els faig un petó. Em poso faldilla ben curta, sabates de taló. Em pinto les ungles. Escric un poema. Envio un missatge a l’amiga que m’ha dit de quedar aquesta nit. Tradueixo un conte d’Anaïs Nin. Escric sobre sexe amb amor i persones felices que corren pel bosc. Que s’estimen, s’odien, comparteixen la vida o comparteixen el cos. Es fereixen, es perdonen, s’insulten, es mostren tendresa infinita, o immesurable desdeny.  

Inspiro profundament, fins al fons. Amb un sol testimoni: el Montseny.

La màscara (tu ets com sóc jo)

Fa tant de temps que la portes que t’has cregut que és com ets. Una mica sí que ets tu, però no tota. Parles, i rius, i fas gràcia, ets el bufó de la cort. I caus molt bé i tens màgia tractant les dones (i els homes!). Te’n surts amb nota als llocs d’ombra i saps fer llum on no n’hi ha. Caus bé a tothom i t’estimen.
Però jo tinc raigs X a la pell, i volo més amunt que altres. Veig el que ets a través. Expert vorejant l’aparença, sense nedar mar endins. Sent com ets tu, sí, sense ser-ho, no mirant mai cap al fons. Accelerant la marxa a tot drap per no haver mai de pensar-hi. Cercant profunditats vàcues en paradisos artificials i buits. Sentint de fons, a les entranyes, el trist pes que et limita. La veritat que et fereix: estàs sol, i fa mal. Voldries una abraçada, un petó a la matinada. I després sí, després sí, sexe animal.
Saps? La deessa castiga aquells que no s’accepten com són, de bon grat. I ara estàs orfe, al teu llit ple de vida. Veient-te a tu, emmirallat. La màscara estreny, et fustiga. Perquè a tu sol, ja no et cal. El que tu ets, s’obre pas. I tu no el deixes sortir i et castigues. Tens por de tu, és ben normal.
Deixa’m que et digui el que penso, perquè a hores d’ara, entre nosaltres, la confiança és total: tu ets com sóc jo. Així t’estimo.
Fa tant de temps que portes la màscara que t’has cregut que és com ets. Un passerell que fa riure. Un pornostaren dejú. Jo veig què hi tens al darrere: un home bo, tendre i lliure. Aquell que mostres als altres, creu-me, my dear, no ets tu.

Supervivent

 

The ocean’s heart too smooth, too blue,
To break for you.”


Emily Dickinson (1830-1886)  

D’un naufragi simbòlic tothom sobreviu. Els que n’hem viscut un covem aquesta certesa com un secret molt preuat, ignorat per la resta. La cicatriu perdurable de la nafra infligida per l’implacable destí ens fa agosarats, temeraris. Bressolats pel record del mar gèlid que aterra la resta d’humans. L’instant just en què el cos va tocar les onades, l’angoixa desesperada de no poder respirar, la certitud calmosa de saber que la mort t’agafava la mà. Deixar-se engolir per l’onada. 
 
Ningú mor d’un naufragi simbòlic, ho he dit abans. Sobrevius. Els ulls que vols clucs s’entreobren tossudament cada dia, a l’albada, i amb desesper observes que respires encara. Si no et resisteixes, si et deixes portar, el cos flota, lleuger. Amb el temps, fins i tot, alguns, venturosos, aprenem a nedar. I després, si practiques, aprens a volar.  
 
I ara que faig cabrioles damunt les onades amb la gràcia d’una sirena, i volo alegre pel cel amb ales de fada, sovint sento el neguit de provar-ho de nou. Això de morir-me sense morir-me. Molt perillosa, sóc jo, una inconscient. Només una cosa em fa por: viure per sempre tement, com abans, el naufragi. Viure creient que és millor estar tancat al vaixell tenebrós que llançar-se al mar fred. I nedar. I volar. 
 
I ara, sovint, quan voleio pel cel, per l’aire, enlaire, indulgents mirades encalcen els meus moviments, desitjant, semblaria, amb fervor, la caiguda, per dir-me amb saviesa imposada “ja et vam avisar, que cauries.” Bracejo per l’èter brillant com si nedés, ben amunt, somrient. Amb la certitud, que ells no tenen, que si caic altre cop dins l’aigua gelada, nedaré. Com haurien fet ells, suposo, d’haver estat, com jo, supervivents.