En el fons, animals

 

De debò que voldria fer-te un poema, però escriure un poema reclama actitud, una mena de calma abans del clamor de les bales, i no serà el cas. He de dir que fa bo de saber que aprenc, poc a poc, a entendre el que ella em reclama, a crits, desengolfada de tant eco en el buit. Però jugo a tapar-me les orelles i li faig pam i pipa, només per notar-la dins meu, clavant bufetades, enfellonida d’enuig. Pel simple plaer de veure-la desesperada.

Ella guanya sempre al final. Perquè ella, que és jo, té l’instint d’una gasela avesada a les queixalades, crescuda fugint del lleó, rei de la sabana. L’olora de lluny, l’incita, degusta el plaer torbador d’afigurar-li els ullals penetrant-li la tràquea. De cop s’alça, recordant el passat, fuig enllà dels matolls, on el pèl de la bèstia prescriu,  ja no mana, on els narius remots ja no acullen luxúria, fortor. A recer de la crida del depredador.

D’aquí que ara entendràs que després de permetre’m saltironejar, somrient-te pels marges, mostrant-te el coll i de pas, les entranyes, no podria fer-te cap poema. Perquè cal xopar la ploma amb la sang de l’aorta, poder descriure el teu cos sobre el meu, la llei de la selva impel•lint-nos a un canibalisme ancestral. Perquè som una dona i un home. Per molt que ella ens mostri que som, en el fons, animals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s