Supervivent

“The ocean’s heart too smooth, too blue,
To break for you.”

Emily Dickinson (1830-1886)

D’un naufragi simbòlic tothom sobreviu. Els que n’hem viscut un covem aquesta certesa com un secret molt preuat, ignorat per la resta. La cicatriu perdurable de la nafra infligida per l’implacable destí ens fa agosarats, temeraris. Bressolats pel record del mar gèlid que aterra la resta d’humans. L’instant just en què el cos va tocar les onades, l’angoixa desesperada de no poder respirar, la certitud calmosa de saber que la mort t’agafava la mà. Deixar-se engolir per l’onada.

Ningú mor d’un naufragi simbòlic, ho he dit abans. Sobrevius. Els ulls que vols clucs s’entreobren tossudament cada dia, a l’albada, i amb desesper observes que respires encara. Si no et resisteixes, si et deixes portar, el cos flota, lleuger. Amb el temps, fins i tot, alguns, venturosos, aprenem a nedar. I després, si practiques, aprens a volar.

I ara que faig cabrioles damunt les onades amb la gràcia d’una sirena, i volo alegre pel cel amb ales de fada, sovint sento el neguit de provar-ho de nou. Això de morir-me sense morir-me. Molt perillosa, sóc jo, una inconscient. Només una cosa em fa por: viure per sempre tement, com abans, el naufragi. Viure creient que és millor estar tancat al vaixell tenebrós que llançar-se al mar fred. I nedar. I volar.

I ara, sovint, quan voleio pel cel, per l’aire, enlaire, indulgents mirades encalcen els meus moviments, desitjant, semblaria, amb fervor, la caiguda, per dir-me amb saviesa imposada “ja et vam avisar, que cauries.” Bracejo per l’èter brillant com si nedés, ben amunt, somrient. Amb la certitud, que ells no tenen, que si caic altre cop dins l’aigua gelada, nedaré. Com haurien fet ells, suposo, d’haver estat, com jo, supervivents.