Jo, que vaig créixer amb tots dos ulls acostumats a la muntanya, amb el motlle dels turons i el color d’arbre, Turó de l’Home, el Matagalls i les Agudes, i que tancant els ulls, de nit, de dia, sigui a Moscou, a Roma o França puc resseguir-li cada forma i dir que sóc a prop de casa. Jo, que sóc mig dona, mig muntanya, i que el meu cor té escut de roca, i que els meus peus tenen la pols de Santa Fe, de Santa Helena i els pulmons de Sant Marçal. Jo, que dino, sopo i faig l’amor a l’ombra d’un imponent pare, que respiro el seu paisatge, que l’observo amb devoció i que n’escolto cada brot amb fe de cec.

Jo, que vaig pregar clemència a aquest massís de roca i pedra, que li pressento olor d’espígol, que m’és far en nits de vetlla. Jo, que carranquejo amb peus de marbre pels pantans, sentint les fulles a l’esquena, olorant rius i boscos clars, escampant plors desesperats a Fontmartina, pidolant que un monstre tèrbol em prengués. Jo que el porto en vena, a les entranyes, en aquell racó de l’úter, en aquell cantell de l’ungla, en la pell del llagrimall.

És només veure una onada i fer-li el salt.