El poema em crida, aquesta nit, a la fosca amb llums de colors. Furgo el desig de ser jo en la follia aliena. M’emmirallo com una madrastra. Qui sóc jo? On ets tu? I el passat, verinós, encanteri de poma, em retorna el mirall un paisatge. Un concert. La música. Dos gintònics. Tres cerveses. El cervell donant voltes. Ell mira el mar. El paisatge. Ell. I ella. Ell, que m’estima. M’enyora. Jo miro la terra. El cel. Jo. Jo mateixa. Somric. És feliç. Jo sóc l’altra. Ell, l’altre, m’espera.

Retorno, avui, amb alcohol, al passat. Jo. Jo mateixa. I el dubte que balla. I ballen titelles de luxe, al voltant del meu dubte. Somriuen al titellaire. Tots sols. I els gintònics. I els seus sexes barats que m’observen les cames. L’espai entre els pits. Sóc aquí. I no em veuen. Jo. Jo mateixa. El meu dubte. Que no balla, que es gronxa. I el mar. D’ella i d’ell. I la terra. I el cel. Les estrelles. I aranyes.

Que no pari la festa. Dos, tres gintònics. Tres, quatre cerveses. Ballen Jack, Neal, Allen, William. A la carretera. Qui ets? Què vols, mirallet? Sóc jo. Ets tu, jo mateixa. Que no em reconeixes? Dins l’aigua. Tu i jo. Dins la closca de la garota. Ancorem la cuirassa. Aranyes, aranyes, entre les estrelles. Retorn al passat. Jim. París. Gemecs. Suor. Sego amb plaer teranyines gastades de vides passades. Tres gemecs. I respiro. Jo. Jo mateixa. Tu i jo. I ell, l’altre. Dormint al costat. Que avui ja és demà. I ahir, va ser ahir. Dins nostre, la fosca. I el mar. I la terra. I jo. Jo mateixa. I la carretera.