La picada d’aranya


Vaig ser tan jove, llavors, que el desig era mascle. Un peix escorredís, entre els dits, em lliurava el seu tacte que desconeixia. I l’entrega era amable, però d’un fred oceànic, un voler ser sense ser-hi. Un udol fonedís, no de llop, de mussol. Amb els ulls ben oberts, però les dents ben llimades. Era jove llavors, i no sabia, aleshores, que els designis del cos no estaven lligats als fils tènues del sentiment, sinó que el fil tènue es fila i desfila més enllà del plaer, del dolor, de l’embat fosc de l’obscur passatger de qui acates les ordres.
 
Sí, vaig ser jove fa molt temps, tant de temps que la noia que penso es perd endins del meu cap tot sovint, i em costa retrobar, entremig de la runa, aquell rostre infantil, la joia ingènua escrita a la cara. La voluntat de nedar desafiant l’espina que em marca el camí. Ser tal com eren les altres, tal com suposava que havia de ser. Notar com et bullen el fetge per fer-ne xarop, mentre el món m’escatava la pell amb brogit de feminitat imposada. La cara reflectida al vidre, acompanyant un cos tendre, virginal. Els pits, apareguts de sobte, sobre un melic petit i bonic. Volia tornar a la sal, però no sabia trobar-me ja les escates.
 
El desig va ser mascle, fa temps, i ara és una delicada flor que destapa el capoll amb carícies fugaces i frisa l’embat per sentir-ne l’olor. Cos, sentiment i l’obscur passatger juguen, encara, jocs despietats a la meva entranya. Però ara l’udol ja és de llop, i els ulls, de mussol. I la picada, la picada és d’aranya.

Advertisements

Un pensament sobre “La picada d’aranya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s