Si la pluja fos neu,
i la neu fos
un matí d’agost
Ell seria com
un ventijol
que m’inunda
els records.
I els matins de tardor,
i aquell fred
que intimida
no serien tan tristos,
ni tindria l’oïda
atenta
als acords
de la cançó
melangiosa, unida
per sempre
a un moment
fet a mida.
Si la pluja fos neu,
i la neu fos
un matí d’agost.
Si no em fossin
tan negres
els núvols del cor
Si el seu blanc
relluent
destaqués sobre blau,
com un cel
d’infantesa
I l’aspror del camí s’ablanís
amb el tacte
de mascle
d’un arbre,
ben fort.
El foc nou,
foragitaria
la constant,
pertinaç
petitesa.
Si a l’agost hi hagués neu,
i la neu,
fos com pluja.
Jo no hauria d’escriure
el poema
mentre sento com plou.
Ni retallaria
d’arrel,
amb xiscles
de truja,
bocins tendres
de carn malferida,
mentre cerco
debades,
a cops,
la manera
correcta de viure
de nou.
Aquesta ànima errant,
turmentada,
tan curulla d’amor,
Embafada,
encara,
de vida.
Si la pluja fos neu…
I la neu…
I a l’agost…
Núria Busquet Molist (13/08/2013)
Núria Busquet Molist 