Coses de mares

L’altra tarda, en anar a buscar els nens a l’escola, vaig veure el teu cotxe. No et diré pas que m’afectés gaire, no va ser pas tan greu, no passa res. Però sí, era el teu cotxe. El color que tu havies triat. Les cinc o sis marxes, ja no me’n recordo. Aquell GPS que ignoraves sovint. El connector pel mòbil sempre connectat. I les quatre rodes, oh sí, i aquell xassís frontal que em tornava boja, i aquell maleter tan i tan gran. I em sap molt de greu no haver mirat més sovint la part de darrera, diguem-ne la part dels nens, però és clar, no m’ho vaig plantejar. Ni els pilots laterals, ni l’avís dels radars.

Recordo, això sí, la teva mà a la meva cama, abans del peatge, els teus dits furgant entre les cuixes, un cop abonat l’ import. Recordo la llum del pilot tan xula i moderna, i a tu conduint, cercant un indret prou fosc. Els seients que s’abaixen, fàcilment, com les calces. I el teu glop consternat, desitjós, prenent el meu cos. El canvi de marxes que fa molta nosa, la pell del seient, que, quan sues, s’enganxa a l’esquena. Els teus crits i els meus xiscles, el meravellós fre de mà. Riallades estúpides, després d’un orgasme. Tot això ho recordo, segur: tu i jo, vestint-nos de pressa per si un conill dòcil ens descobrís. Descarregats de la urgència, servits.

Feia memòria d’això l’altra tarda, quan vaig veure el teu cotxe aparcat davant de casa teva. Carregada de bosses, de carpetes, de bates, de nens.

—De què rius mama?

—De coses de mares.

I ho vaig dir com si res, somrient.