Perquè de matinada has fregat el meu tacte,
marbre fred amb treball de finesa impol·luta.
I perquè he sentit, de retruc, als teus dits, vellut càlid.
Per l’obsequi atorgat just després de l’orgasme:
l’esguard càlid d’un home entregat a la pròpia feblesa
que ha besat amb el sexe l’origen i fi d’un univers mut.
Perquè m’has impregnat, inflamat, de saba espessa i voluble,
fecunda creadora de vincles.
Perquè com el so exhalat pel violí i el seu arc,
esdevinguérem anit una melodia superba,
prèvia a nosaltres, humans del nou ordre.
Perquè les ànimes manses no saben
deturar amb el seny la crida instintiva.
Perquè he obert els ulls.
Perquè fa més de cinc minuts que em bressolo
entre el son i la vida, i encara no sé
si has marxat de gairell, emparat en la nit,
si no vas pas venir ahir al vespre,
o si encara ets aquí,
escrutant el meu rostre indecís,
que observa en el buit de la cambra
innegables lligams de colors invisibles.
innegables lligams de colors invisibles.
I és per totes aquestes raons que m’emmirallo amb el sostre, poruga.
Perquè no goso girar el cap i desvestir el dubte.
Núria Busquet Molist (09/11/2013)
Núria Busquet Molist 