Simplement, anar fent

Hi ha dies que no puc sortir de casa, perquè les arrels em premen endins de la terra i em requereixen sencera, atenta als plançons de futur, que, de manera una mica racional, una mica desordenada, he anat sembrant pel camí i que ara que m’adono que hi són, sento que he de cuidar-los, regar-los, fer-ne un jardí digne de veure, per no haver de lamentar, més que res, al final, haver dedicat tanta energia, tanta emoció, tan poca raó i alhora tanta preocupació a éssers poc dignes de tant dispendi de vida.

Mentre escric això ara, ells són a dalt, dormint als seus llits petits plens d’infantesa, de joguines, de somnis, de vides possibles, i jo sóc aquí, ben real i pel que sembla impossible, improbable diria, escrivint mentre escolto Pearl Jam i penso que no sóc gens perfecta i per què costa tant.

Els ho he dit tot sopant: que sóc imperfecta, que no en sé gaire, de ser mare, perquè de ser mare, no se n’aprèn. Ni se n’ensenya, tot i que molts volen saber-ne el secret. I ells m’han mirat despreocupats, amb el pa amb tomàquet a la boca, que és el millor que els sé preparar, i m’han dit que igualment ells m’estimaven perquè els havia comprat unes bambes. I que l’entrepà de tonyina en llauna era el seu menjar preferit, i que què passa si no sé fer pastissos, perquè ells ja n’aprendran i me n’ensenyaran. Que a ells els agraden els meus poemes. M’han dit que el meu volcà té quatre fases, i que fins la tercera sóc bona, i a la quarta sóc igualment bona, però aleshores es trenquen els plats. Per això compro la vaixella al Carrefour, els he dit (i bé que faig). I m’han dit que els agrada que sigui la seva mare. I que era molt diferent.

I he begut un altre glop de cervesa i he vist davant meu la seva vida i la meva, totes encara per fer. I llavors no m’ha sabut cap greu no poder sortir, avui, dissabte, de casa, perquè tinc tres vides que rego mentre escric aquestes paraules. No m’ha semblat tan mal pla de dissabte escriure un post al blog, beure un gintònic, llegir dos poemes. Ser com jo sóc i, simplement, anar fent.

Coses de mares

 
L’altra tarda, en anar a buscar els nens a l’escola, vaig veure el teu cotxe. No et diré pas que m’afectés gaire, no va ser pas tan greu, no passa res. Però sí, era el teu cotxe. El color que tu havies triat. Les cinc o sis marxes, ja no me’n recordo. Aquell GPS que ignoraves sovint. El connector pel mòbil sempre connectat. I les quatre rodes, oh sí, i aquell xassís frontal que em tornava boja, i aquell maleter tan i tan gran. I em sap molt de greu no haver mirat més sovint la part de darrera, diguem-ne la part dels nens, però és clar, no m’ho vaig plantejar. Ni els pilots laterals, ni l’avís dels radars.  
 
Recordo, això sí, la teva mà a la meva cama, abans del peatge, els teus dits furgant entre les cuixes, un cop abonat l’ import. Recordo la llum del pilot tan xula i moderna, i a tu conduint, cercant un indret prou fosc. Els seients que s’abaixen, fàcilment, com les calces. I el teu glop consternat, desitjós, prenent el meu cos. El canvi de marxes que fa molta nosa, la pell del seient, que, quan sues, s’enganxa a l’esquena. Els teus crits i els meus xiscles, el meravellós fre de mà. Riallades estúpides, després d’un orgasme. Tot això ho recordo, segur: tu i jo, vestint-nos de pressa per si un conill dòcil ens descobrís. Descarregats de la urgència, servits.
 
Feia memòria d’això l’altra tarda, quan vaig veure el teu cotxe aparcat davant de casa teva.   Carregada de bosses, de carpetes, de bates, de nens.
 
—De què rius mama?
—De coses de mares. 
 
 I ho vaig dir com si res, somrient.

La lluna la pruna vestida de dol

ACTE PRIMER

Mare i tres nens petits que un dia seran adults, estirats a la gespa del jardí mirant la lluna. Edat dels nens: 5, 3, 3. Edat de la mare a la Terra: 38. Edat de la mare a la Lluna: 12. Edat de la mare a K-PAX: 15

ESCENA PRIMERA 

MARE:   Silenci tothom! La sentiu?
M.:   Qui?
MARE:   La lluna.
M. (sorpresa):   La lluna parla?
MARE:   És clar, jo sóc bruixa, jo parlo amb la lluna i les estrelles, els arbres i les flors.
O. (Interessat):   I què et diu, la lluna?
MARE:   Diu que té ganes de veure-us.
E. (traient-se el xumet de la boca, emocionada):   A nosaltres?
MARE:   Sí, diu que com que la vostra mare és bruixa, vosaltres sou fills de bruixa, uns nens molt especials. I que els fills de bruixes poden anar a veure la lluna.
M. (nerviosa):   I com hi anirem?
O.:   Amb coet!
MARE:   No… Diu la lluna que el dia que hi hagi lluna plena intentarà acostar-se a la terra al màxim, i que quan estigui molt a prop, tirarà un raig de llum perquè puguem pujar-hi.
M.:   I com hi pujarem, al raig de llum?
MARE:   Serà un raig de llum de lluna. Anirà a parar al nostre jardí, i nosaltres estarem esperant. Pujarem sobre el raig de llum i anirem caminant fins la lluna.
E.:   Al raig de llum no hi ha baranes?
MARE:   No, haurem de caminar en filera.
E. (abraça la mare):   Jo tinc por.
O. (agafant-li la mà):   No tinguis por, E., jo et donaré la mà.
M.:   Haurem de portar sabates especials per anar a la lluna?
MARE.:   No caldrà, podrem anar descalços.
O.:   I si ens cremem els peus?
MARE:   És impossible, el raig de lluna és fred, no crema.
M. (s’incorpora):   I què hi haurà a la lluna?
O. (gesticula amb els braços, com si estigués recitant un poema):   Coses meravelloses!
E. (s’incorpora també, mirant la mare):   Quines coses meravelloses?
MARE:  Cràters gegants plens de petons i abraçades de sucre que es poden beure amb un got. Llaminadures. Tobogans i gronxadors. Persones que caminen somrient com ximples. Poemes i versos. Cançons amb guitarra. Mallots de ballet. Pilotes de platja. Iogurts de fruites del bosc. Gespa acabada de tallar. Follets, papallones i fades.
O. (amb cara de dolent):   I pirates!
E. (poc convençuda):   I pintallavis?
O. (deixa de fer cara de dolent per tranquil▪litzar-la):   Claaar! I arbres de tots els colors. I albercocs.
E.:   Hi ha arbres lila? Jo vull arbres lila.
O.:   Sí. I de color groc també, seguríssim.
M. (es torna a estirar i mira meravellada el cel):   I la lluna, també hi és? Jo vull veure la lluna. Podrem parlar amb ella?
MARE:   És clar! La lluna és la que fa que tot sigui meravellós.
E. (s’estira de nou a la gespa, emocionada):   Ai, no sé si li agradaré a la lluna. S’enfadarà amb mi si em veu amb la pipa?
O.:   Què dius? La lluna és bona. Estima els fills de les bruixes. Ho ha dit la mama.
M.:   Quan hi anirem, quan hi anirem? En tinc moltíssimes ganes! Li puc dir a les meves amigues de l’escola que vinguin?
MARE:   Aviat. La lluna m’ha dit que m’avisarà. Però només poden venir els fills de les bruixes.
O. (es torna a estirar, preocupat):   I si quan t’avisa estem amb el papa?
MARE:   Tranquils, la lluna ja ho sap. Ens avisarà un dia que estigueu amb mi.
E. (mira el seu germà):   Tinc molta por de caure del raig de lluna.
O. (li agafa la mà):   Jo t’agafaré de la mà, ja t’ho he dit, no pateixis!
M.:   Hem de portar vestits especials? Jo vull portar el vestit de papallones.
MARE:   Els més bonics que tinguem.
O.:   Puc portar la samarreta de pirata?
MARE:   Perfecte! Segur que a la lluna li encanta.
E.:   Podré portar el nino de dormir?
M. (mira la seva germana horroritzada):   I si et cau pel raig de llum què? Millor que no el portis.
E.:   D’acord… Mama, i podràs fer-me una trena i pintar-me les ungles?
MARE:   Anirem més guapos que mai. 

(Tots quatre estirats a la gespa, altra vegada, mirant la lluna. Deu segons de silenci total.) 

E. (sospira):   M’encanta la lluna…
O.:   I a mi…
M.:   I a mi…
O. (impacient, es posa dret):   Quan anirem a la lluna, quan?
E. (es posa dreta, també):   Sí, quan?
M. (s’aixeca de terra i estira el braç de la mare):   Mama, quan, digues quan?
MARE (amb el cor encongit de tendresa, i una tristesa infinita per la nena que ja no és i que, d’altra banda, mai va ser, agafa els nens de la mà i els acompanya a dins de casa):   Aviat, molt aviat. Ara, anem a dormir. 

(Tres nens que un dia seran adults s’adormen somrient, i somien que van, caminant per un raig de llum, cap a la lluna, agafats de la mà de la mare.)

La bruixa. La pluja.

Una nit d’estiu, en plena tempesta, ja de matinada, una bruixa petita de cabells rinxolats va obrir la porta de casa i va sortir al jardí. Es va despullar poc a poc, peça a peça, primer els pantalons curts, la samarreta de tirants i finalment les calcetes. I es va estirar a la gespa ben nua, deixant que la pluja d’estiu penetrés el seu cos. Amb la boca badada va beure’s l’aigua que queia, a glopades. Era freda, gelada, tot i la xafogor que havia acompanyat aquell dia estiuenc. Amb l’energia del fred, la bruixa es va entregar a l’aigua del cel, en connexió amb la natura. I allà estirada, de matinada, en ple temporal, va sentir la pluja dins seu. I li va entrar tan endins, que va tenir un orgasme.
L’amant va visitar la bruixa tres cops, aquell mes, i totes tres vegades va sortir a la gespa excitada, es va estirar despullada, i es vaig deixar posseir per la força de la tempesta, com si d’un amant es tractés. Totes tres vegades es va escórrer, totes tres vegades van fer l’amor amb l’ànima, comunicant amb la pell la profunditat del seu ésser. Va ser amor, intens, tendre i potent. La bruixa petita dels rínxols no va veure’s amb ningú altre, el sexe amb humans ja no li va interessar. El seu amor reclamava fidelitat absoluta.
A finals de setembre, una punxada sorda, profunda, a la panxa. La regla no va arribar. Un embrió ocupava el seu úter. Embarassada. No va aconseguir recordar cap amant amb qui hagués estat aquells mesos. Només un: la tempesta. El cor li va fer un salt d’alegria: la pluja l’havia impregnat.
El ventre humà va acollir de bon grat la tempesta menuda, freda i delicada, tintinejant el dedins amb ritme constant. La nit del seu naixement, el pare de la criatura bramulava ferotge, incapaç de donar-li la mà a la seva estimada. La bruixa, estirada amb les cames obertes, un dolor punyent travessant-li les entranyes i esqueixant-li la carn, va fixar la mirada a la finestra i li va semblar, per un moment, veure uns ulls ben humans, regalimant una llàgrima blava quan el fill de la pluja va deixar anar el seu primer vagit. A fora, just en el mateix moment, un llamp i un tro tots dos alhora, anunciaven al món el seu naixement.

La mare. La filla. El sentit de la vida.

La mare, orgullosa, agombola en braços els furiosos crits del nadó. Exhala un sospir llarg sorgit del fons de les seves entranyes. Feliç. Ja la volia abans que ella existís, com tots els infants desitjats. El desig el sentia dins seu, però l’exterior del seu cos, amb l’esforç d’un part llarg, el va fer real. En posar-li els llavis al front per primera vegada, la seva pell fosca desprèn una equívoca olor de sabó. Ressalten els ulls, tan vius i tan blancs, en aquell petit rostre tan magre. Un cos esquifit en braços d’una dona tan ampla. La mare.  

Mare, per fi, amb el dolor incorporat de saber que no pots estimar més algú. Petita, desvalguda, aparentment trencadissa, un ésser humà diminut que s’aferra amb força a la vida. En un país com aquell, en el qual ha nascut, viure no és una evidència. És un regal. Desconeix encara que, allà on va, l’existència reclama de més: un sentit. El sentit de la vida d’un nen, allà on visqui: respirar, menjar, algú que t’estimi, algú a qui estimar. El sentit de la vida de tots. 

Amb la mà enorme i aspra, pren la mà de ditets minúsculs i tendres, i situant el palmell descolorit cap amunt, la tanca suaument. L’estreny contra el pit. Mirant-se una a l’altra es reconeixen. La filla somriu.

El que et podria dir i no et diré i el que et diré i no et voldria haver de dir (i uns quants consells de propina)

Podria dir-te que serà un camí de roses, i que mai sentiràs dolor, ni pena, ni infelicitat. Podria afirmar sense cap mena de dubte que et protegiré del patiment i de la desgràcia, que estaré al teu costat a tothora vigilant que ningú et faci mal. Podria assegurar-te que faré el que sigui per impedir que et passi res dolent, fins i tot cometre un assassinat, si és necessari.
Podria dir-te que la vida és meravellosa, o que hem vingut aquí a patir i que has d’estar preparada. Cap de les dues coses t’ajudaria, crec jo.
El que sí que et diré, però, en la perspectiva dels meus (quasi) 38 anys, és que no serà fàcil. Però que de tu en dependrà el resultat. Serà una marató llarga i dura i cansada i plena d’obstacles. Hauràs de tenir ganes de córrer, i no sempre les tindràs. T’hauràs d’arriscar de vegades, i ben sovint en pagaràs el preu. Faràs coses que et faran avergonyir i d’altres que et faran sentir orgullosa. Prendràs decisions estúpides que et canviaran la vida i d’altres, que creies transcendentals, no tindran la més mínima importància. Bones i males persones t’acompanyaran un tros del camí o inclús fins al final. Estimaràs, odiaràs, humiliaràs i t’humiliaran, seràs cruel amb gent que estimes, donaràs amor i en rebràs, riuràs com una boja, enyoraràs moments i persones, seràs tan feliç que et costarà respirar, et sentiràs morir per culpa d’algun desgraciat que et trencarà el cor en mil bocins. Et barallaràs, t’enrabiaràs, menjaràs fins a rebentar, t’emborratxaràs, ballaràs donant voltes amb cara de felicitat, faràs sexe amb desconeguts, em faràs enfadar molt, i més d’una vegada, segur, em diràs que sóc mala mare.
T’avergonyiràs, amb els teus germans, de la mare que us ha tocat. Em criticareu i us riureu de com n’estic, de sonada. Vindràs al meu llit a la nit a explicar-me que hi ha un noi que t’agrada. M’abraçaràs i em diràs que m’estimes. Em faràs el buit perquè no t’agrada la parella que he triat. Tard o d’hora marxaràs de casa i vindràs a veure’m, de tant en tant. I em trucaràs per explicar-me com t’ha anat el dia. I em demanaràs (a mi, d’entre totes les dones) que t’aconselli què fer. Potser tindràs problemes a la feina, o amb la parella, o amb algun amic. I patiràs, és clar que sí, i el dolor et servirà d’aprenentatge, i et farà millor persona.
Avui, que fas cinc anys i tot just comences, deixa que la teva mare, que et porta una mica d’avantatge, et doni uns quants consells. Gaudeix del trajecte. Aprofundeix en les coses. No et perdis res. Viu a fons i arrisca’t sempre, sigues protagonista de cada moment. Fes el que sents i no deixis que mai ningú et digui el que has de fer, ni tan sols jo mateixa. No sacrifiquis la teva felicitat per cap altre, per molt important que creguis que és per tu. Escolta l’altra gent i valora’n les opinions, però sigues tu qui prengui les decisions. I les decisions que prenguis, pren-les amb el cor i amb l’estómac, i amb el sexe. Només aquestes les podràs justificar sigui quin en sigui el resultat. Fes que el que sents, el que penses, el que fas i el que dius estiguin en harmonia. No et prenguis res massa seriosament, perquè no hi ha res realment seriós. Somriu, encara que pensin que ets ximple. Sigues molt feliç, sabent que, en algun moment, hauràs de fer un esforç per ser-ho. La vida serà una mala puta, de vegades, tingues-ho present. Però d’altres, serà extraordinària. Valdrà la pena, segur.

Martina

Em costa imaginar que un dia no hi vas ser. Ni tan sols al meu cap. No existies. De tan important que ets per mi em fa mal pensar que no fa gaire la teva vida no era. I la meva, suposo que tampoc. Tu no només em vas fer mare. Em vas fer persona. La meva vida, des del moment que vas sortir del meu cos, va ser molt més que un seguit de dies un darrera l’altre. Tot va prendre sentit, de sobte, aquella tarda de novembre.  

I ara, que he estat perduda, he buscat en el teu petit cos les respostes que necessitava. I m’he enfadat injustament, de vegades, perquè tu no me les podies donar. Perquè no ets tu el sentit de la meva vida, no ets tu, encara que és meravellós creure-ho, encara que queda fantàstic escrit, encara que moltes mares que ho llegeixin em creguin boja de dubtar-ho. El sentit de la meva vida sóc jo. No és el teu pare, ni l’amor que compartim, no ets tu, i no són els teus germans. Tinc sentit per mi mateixa.  

Mai oblidaré la felicitat de saber-me tan necessitada. Mai deixaré de sentir-me beneïda per l’amor que tu i els teus germans sentiu per mi. Però no permetré que aquest amor que sento per vosaltres i que vosaltres sentiu per mi es converteixi en l’objectiu últim de la meva vida. No és just per vosaltres. No és just per mi. T’estimo. Sempre estaré amb tu pel que necessitis. Però tu ets tu, i jo sóc jo. I desitjo que, tu també, ho entenguis algun dia. I, creu-me, aquest serà el millor regal que t’hauré fet.

Superwoman

Ser o no ser, vet aquí la qüestió… Sóc conscient que aquest post no serà el més original que hauré fet mai, tenint en compte que és probable que hi hagi almenys 10 milions de posts com aquest en tots els blocs del món i part de l’univers. Algú s’ha preguntat per què? Perquè milions de dones cada dia es pregunten què he fet jo per merèixer això i es responen “tenir fills, collons!”

Puc dedicar línies i més línies a debatre la culpabilitat intrínseca que sent una mare que deixa els seus fills per anar a treballar, el malestar que et provoca haver de dissimular que disfrutes treballant, però també estant amb els teus fills. N’hi ha que decideixen, simplement, deixar de treballar. Si poden i estan convençudes de la seva decisió, endavant. Que sàpiguen que és una decisió que han de pensar bé, perquè el món del treball no està preparat per les desertores, i tard o d’hora, si el que volen realment és treballar, aquesta renúncia els passarà factura. Per no parlar del fet que, a partir d’ara, com que no tenen un treball remunerat, passaran a ser mestresses de casa full time. Ja no podran reclamar la seva part de temps lliure, l’ajuda indispensable de la seva parella, perquè oh! no treballen, per tant, tenen tot el temps del món, per tant, la feina de la casa és seva i només seva, per tant, ni vespres, ni caps de setmana ni vacances ni festius. Ja ho sé, ja ho sé, em direu que igualment les que treballen ho acabem fent. Ho sé, però almenys nosaltres podem dir: “escolta, que jo també treballo, eh?” Però si no cobres, no treballes, és així com ho veurà la resta del món, i això a algunes les farà sentir inútils i desgraciades, i se sentiran culpables i culpabilitzaran marit i fills d’una decisió que van prendre elles amb la millor de les intencions. Estic generalitzant, ho sé, però s’han de tenir en compte totes les variables.

Després estem les que volem treballar. En el meu cas, i per decisió meditada, tinc una reducció de jornada que em permet estar a casa a les tardes. Tot va bé mentre va bé, però quan va malament, va molt malament. La nena té cagarrines, el nen té febre, la gran té mamitis aguditis. El món s’atura, l’angoixa s’apodera de tu. La teva mare està de vacances. A la sogra no li pots deixar els dos petits. La parella no pot faltar a la feina i tu… si faltes un dia més no cal que tornis. Qui la ballarà la coqueta amb sucre, qui la ballarà eixerit serà…

Coloques el nen a la guarderia perquè ja no té febre i et baralles per poder-lo deixar, perquè les guarderies tenen unes normes tan estrictes que has de passar trenta controls mèdics abans d’entrar-hi. La petita amb la sogra i la gran, la gran l’abandones a la seva sort a l’escola, plorant com una madalena. Ja li està bé, per estar sana…

I tu arribes a la feina traient la llengua per la boca i plorant com una madalena pensant què he fet jo per merèixer això, i tens la temptació de dir “tenir fills, collons!” però no ho dius, perquè saps que no són els fills, el problema. El problema és que ningú entén per més que ho intentis que ho pots fer tot, és clar que sí, però amb calma, amb paciència, i amb ajuda. Ningú no t’ho posarà fàcil, si vols treballar. Hauràs de lluitar constantment contra molins de vent, voldran que ho deixis, que t’estiguis a casa com han fet altres abans que tu. Però ets tossuda i persisteixes, i quan arribes al final del dia i has fet la teva feina (per la qual cobres), i tens els nens tranquils dormint t’adones que, diguin el que diguin, ets una superheroïna…