Podria dir-te que serà un camí de roses, i que mai sentiràs dolor, ni pena, ni infelicitat. Podria afirmar sense cap mena de dubte que et protegiré del patiment i de la desgràcia, que estaré al teu costat a tothora vigilant que ningú et faci mal. Podria assegurar-te que faré el que sigui per impedir que et passi res dolent, fins i tot cometre un assassinat, si és necessari.
Podria dir-te que la vida és meravellosa, o que hem vingut aquí a patir i que has d’estar preparada. Cap de les dues coses t’ajudaria, crec jo.
El que sí que et diré, però, en la perspectiva dels meus (quasi) 38 anys, és que no serà fàcil. Però que de tu en dependrà el resultat. Serà una marató llarga i dura i cansada i plena d’obstacles. Hauràs de tenir ganes de córrer, i no sempre les tindràs. T’hauràs d’arriscar de vegades, i ben sovint en pagaràs el preu. Faràs coses que et faran avergonyir i d’altres que et faran sentir orgullosa. Prendràs decisions estúpides que et canviaran la vida i d’altres, que creies transcendentals, no tindran la més mínima importància. Bones i males persones t’acompanyaran un tros del camí o inclús fins al final. Estimaràs, odiaràs, humiliaràs i t’humiliaran, seràs cruel amb gent que estimes, donaràs amor i en rebràs, riuràs com una boja, enyoraràs moments i persones, seràs tan feliç que et costarà respirar, et sentiràs morir per culpa d’algun desgraciat que et trencarà el cor en mil bocins. Et barallaràs, t’enrabiaràs, menjaràs fins a rebentar, t’emborratxaràs, ballaràs donant voltes amb cara de felicitat, faràs sexe amb desconeguts, em faràs enfadar molt, i més d’una vegada, segur, em diràs que sóc mala mare.
T’avergonyiràs, amb els teus germans, de la mare que us ha tocat. Em criticareu i us riureu de com n’estic, de sonada. Vindràs al meu llit a la nit a explicar-me que hi ha un noi que t’agrada. M’abraçaràs i em diràs que m’estimes. Em faràs el buit perquè no t’agrada la parella que he triat. Tard o d’hora marxaràs de casa i vindràs a veure’m, de tant en tant. I em trucaràs per explicar-me com t’ha anat el dia. I em demanaràs (a mi, d’entre totes les dones) que t’aconselli què fer. Potser tindràs problemes a la feina, o amb la parella, o amb algun amic. I patiràs, és clar que sí, i el dolor et servirà d’aprenentatge, i et farà millor persona.
Avui, que fas cinc anys i tot just comences, deixa que la teva mare, que et porta una mica d’avantatge, et doni uns quants consells. Gaudeix del trajecte. Aprofundeix en les coses. No et perdis res. Viu a fons i arrisca’t sempre, sigues protagonista de cada moment. Fes el que sents i no deixis que mai ningú et digui el que has de fer, ni tan sols jo mateixa. No sacrifiquis la teva felicitat per cap altre, per molt important que creguis que és per tu. Escolta l’altra gent i valora’n les opinions, però sigues tu qui prengui les decisions. I les decisions que prenguis, pren-les amb el cor i amb l’estómac, i amb el sexe. Només aquestes les podràs justificar sigui quin en sigui el resultat. Fes que el que sents, el que penses, el que fas i el que dius estiguin en harmonia. No et prenguis res massa seriosament, perquè no hi ha res realment seriós. Somriu, encara que pensin que ets ximple. Sigues molt feliç, sabent que, en algun moment, hauràs de fer un esforç per ser-ho. La vida serà una mala puta, de vegades, tingues-ho present. Però d’altres, serà extraordinària. Valdrà la pena, segur.
Núria Busquet Molist 
Avui que plou, i tu, que parles tan des del cor, m'heu fet plorar.
Felicitats a les dues.
Q.
M'agradaM'agrada