“La història de l’home no és la batalla del bé que intenta superar el mal. La història de l’home és la batalla del gran mal que intenta aixafar la llavor de la humanitat.”
Vassili Grossman (1905-1964), “Vida i destí”
Dono voltes aquest matí al bé i la bondat. La diferència sembla subtil, però és de vital importància: el bé és un una entelèquia, un concepte racional, només cal pensar-lo i permet fàcilment la generalització. La bondat, en canvi, surt de dins, és el que ens fa humans, només té sentit si es porta a la pràctica i això s’ha de fer un a un, en cada persona individual.
Parlar de la bondat genera frases com “en el món en què vivim s’ha d’aprendre a ser dolent”, “s’ha de mirar sempre primer per tu i els teus”, “el que és de tots no és de ningú, en el fons”, “la unió fa la força, potser sí, però és una font inesgotable de conflictes”. “Ja maduraràs”, “ja et faràs gran”, “ja ho entendràs quan tinguis fills”, “ja ho entendràs quan siguis vell”. Avís per a navegants: jo encara no ho he entès, i tic tac tic tac, ja sóc una mica (una mica molt estupenda, tot sigui dit) però una mica, gran. He naufragat ja unes quantes vegades i he après a nedar.
Fins i tot els que prediquen amb el cinisme del quedar-se com estem saben que només de la unió de tots per pura bondat i generositat en sorgeixen els més grans beneficis per tota la humanitat. Mai l’individualisme o el filldeputisme ens ha ajudat a progressar, mai. En canvi, la generositat de cadascú amb als seus semblants eleva el sentit de la vida humana a la màxima expressió.
Perdoneu-me si avui, potser pel dia grisot que fa a fora, espessejava de mala manera amb aquests pensaments tot esmorzant, mentre llegia al diari els programes dels partits polítics de cara a les eleccions de diumenge.
Fa vint anys que exerceixo el dret a vot. Ja no sóc la noieta de 18 anys que creia que el món es podia canviar només volent-ho, i portava una estelada a la carpeta de l’institut, al costat de la foto d’en Carles Sabater (tots tenim un passat, nois…). Aquella carpeta vermella plena de papers, que portava enganxada a uns pits que aleshores, que eren ferms i turgents, volia dissimular, i que ara, després de tres fills, mostro amb desinvoltura. Però és que ara sóc la dona de 38 anys que creu que la voluntat és el primer pas necessari per canviar les coses. Penso, encara ara, i amb més força que mai, que s’ha de somiar i s’ha de viure amb alegria. Per això fujo dels partits que demanen peix al cove, els que ens diuen que hi ha el que hi ha i que canviar-ho és impossible. Els que ens asseguren que hem de tenir por del que ens pot passar si som el que volem ser. Els que ens repeteixen que hem de ser realistes. Què vol dir que hem de ser realistes? Com s’atreveixen? La realitat es fa cada dia, a cada moment. Ser realistes vol dir que ja ens està bé el que hi ha. Hem de ser capaços de buscar una realitat millor, no adaptar-nos a la que tenim, essent, com és, imperfecta. Asseure’ns a contemplar el que s’ha aconseguit i dir que no cal canviar res per por de perdre-ho és de covards i no és generós de cara a les generacions futures. Mereixen una societat més justa, millor. Si no avancem, retrocedim. Si la gent bona no lluita, obre les portes de bat a bat perquè entri la gent dolenta.
Diumenge aniré a votar. I el cap potser em diu que haig de ser intel.ligent, que haig de fer un vot útil. Però el cor, massa acostumat als barrots de la presó on ha viscut tants anys, per fi alliberat, em diu: “somia, somia!” Sabeu què passa? Que, de vegades, cal escoltar el cor i deixar de banda el cap. Ens enganya, ens fa trampes al solitari. Jo votaré amb el cor, amb el ventre, amb el sexe. I quan posi el paperet dins l’urna pensaré que no vull triar, que vull que el món sigui dels qui somien, com jo.
Vull veure al parlament del meu país els saltimbanquis somiatruites amb cabells llargs que creuen, realment, que les coses es poden canviar amb generositat i voluntat i que estan disposats a lluitar per fer-ho possible. Aquells que, en lloc de dedicar el temps i l’energia a pentinar-se la clenxa mentre es prenen un gintònic amb la bandereta catalana a la butxaca a punt per cridar amb la boca petita a favor d’una independència per la que no han lluitat mai i que ara, de sobte, els interessa, dediquen el seu temps i la seva energia a fer possible un projecte esbojarrat i molt il.lusionant sense tenir ni un duro a la cartera. Els que, com la major part de tots nosaltres, estan enfadats amb el que hi ha, però que en lloc de cagar-se en tot mentre mengen l’escudella de Nadal per acabar reconeixent davant dels canelons de Sant Esteve que és el que toca i que hem de ser realistes i que no s’hi pot fer res, que tots els polítics son iguals, es pentinen les rastes, s’arremanguen les samarretes arrugades de “No al Quart Cinturó” i creen, del no res, un partit polític que estigui d’acord amb el que pensen. Aquests, vull que siguin els meus. Els que no s’omplen la boca amb el bé de tots i practiquen amb la bondat, que és el que ens fa, de debò, humans. Estimats amics meus, aquest cop ho tinc clar, claríssim: Jo ho vull tot. Teniu el meu vot. Somiem! #hovolemtot
Núria Busquet Molist 