Existeix encara, dins nostre, aquell nen petit desemparat que buscava l’escalf de la mare amb desesperació animal. Al voltant d’aquest ésser hem bastit una vida, que creiem important i majúscula. Un dia s’esdevé després de l’altre, i anem incorporant experiències, persones, amors i desamors, patiments i alegries, teixint amb paciència una capa de maduresa que creiem que ens protegirà dels llops i les bruixes. I ens sentim, a voltes, invencibles: els batzacs de la vida no ens suposen un trastorn , blindats com estem de les envestides. Ens recloem més i més, aprenent a viure així, a l’abric del dolor. Deixant de banda, sovint, la tendresa, la sensibilitat, l’amor. Ens conformem amb la vacuïtat, la lleugeresa, la frivolitat. Per por de fer-nos mal o de reconèixer-nos en el patiment dels altres. Per evitar sentir amb la profunditat que caldria el turment que algú ja ens ha causat.
En algun moment cal obrir la porta, per pura necessitat. Per airejar el dedins que ens incomoda, per obligar aquell que vas deixar entrar a sortir-ne sense demora, perquè reconeixem en un altre aquell caràcter que ens complementa i volem mostrar-li com som, en realitat. Perquè la soledat ens sotja d’aprop i se’ns fa insuportable. Aleshores, en la fredor de la intempèrie, emergeix, de la cuirassa magnífica que havíem confegit amb tant d’esforç, l’infant que vàrem ser, reclamant, a crits, petons i abraçades.
Núria Busquet Molist 