Em costa imaginar que un dia no hi vas ser. Ni tan sols al meu cap. No existies. De tan important que ets per mi em fa mal pensar que no fa gaire la teva vida no era. I la meva, suposo que tampoc. Tu no només em vas fer mare. Em vas fer persona. La meva vida, des del moment que vas sortir del meu cos, va ser molt més que un seguit de dies un darrera l’altre. Tot va prendre sentit, de sobte, aquella tarda de novembre.  

I ara, que he estat perduda, he buscat en el teu petit cos les respostes que necessitava. I m’he enfadat injustament, de vegades, perquè tu no me les podies donar. Perquè no ets tu el sentit de la meva vida, no ets tu, encara que és meravellós creure-ho, encara que queda fantàstic escrit, encara que moltes mares que ho llegeixin em creguin boja de dubtar-ho. El sentit de la meva vida sóc jo. No és el teu pare, ni l’amor que compartim, no ets tu, i no són els teus germans. Tinc sentit per mi mateixa.  

Mai oblidaré la felicitat de saber-me tan necessitada. Mai deixaré de sentir-me beneïda per l’amor que tu i els teus germans sentiu per mi. Però no permetré que aquest amor que sento per vosaltres i que vosaltres sentiu per mi es converteixi en l’objectiu últim de la meva vida. No és just per vosaltres. No és just per mi. T’estimo. Sempre estaré amb tu pel que necessitis. Però tu ets tu, i jo sóc jo. I desitjo que, tu també, ho entenguis algun dia. I, creu-me, aquest serà el millor regal que t’hauré fet.