Superwoman

Ser o no ser, vet aquí la qüestió… Sóc conscient que aquest post no serà el més original que hauré fet mai, tenint en compte que és probable que hi hagi almenys 10 milions de posts com aquest en tots els blocs del món i part de l’univers. Algú s’ha preguntat per què? Perquè milions de dones cada dia es pregunten què he fet jo per merèixer això i es responen “tenir fills, collons!”

Puc dedicar línies i més línies a debatre la culpabilitat intrínseca que sent una mare que deixa els seus fills per anar a treballar, el malestar que et provoca haver de dissimular que disfrutes treballant, però també estant amb els teus fills. N’hi ha que decideixen, simplement, deixar de treballar. Si poden i estan convençudes de la seva decisió, endavant. Que sàpiguen que és una decisió que han de pensar bé, perquè el món del treball no està preparat per les desertores, i tard o d’hora, si el que volen realment és treballar, aquesta renúncia els passarà factura. Per no parlar del fet que, a partir d’ara, com que no tenen un treball remunerat, passaran a ser mestresses de casa full time. Ja no podran reclamar la seva part de temps lliure, l’ajuda indispensable de la seva parella, perquè oh! no treballen, per tant, tenen tot el temps del món, per tant, la feina de la casa és seva i només seva, per tant, ni vespres, ni caps de setmana ni vacances ni festius. Ja ho sé, ja ho sé, em direu que igualment les que treballen ho acabem fent. Ho sé, però almenys nosaltres podem dir: “escolta, que jo també treballo, eh?” Però si no cobres, no treballes, és així com ho veurà la resta del món, i això a algunes les farà sentir inútils i desgraciades, i se sentiran culpables i culpabilitzaran marit i fills d’una decisió que van prendre elles amb la millor de les intencions. Estic generalitzant, ho sé, però s’han de tenir en compte totes les variables.

Després estem les que volem treballar. En el meu cas, i per decisió meditada, tinc una reducció de jornada que em permet estar a casa a les tardes. Tot va bé mentre va bé, però quan va malament, va molt malament. La nena té cagarrines, el nen té febre, la gran té mamitis aguditis. El món s’atura, l’angoixa s’apodera de tu. La teva mare està de vacances. A la sogra no li pots deixar els dos petits. La parella no pot faltar a la feina i tu… si faltes un dia més no cal que tornis. Qui la ballarà la coqueta amb sucre, qui la ballarà eixerit serà…

Coloques el nen a la guarderia perquè ja no té febre i et baralles per poder-lo deixar, perquè les guarderies tenen unes normes tan estrictes que has de passar trenta controls mèdics abans d’entrar-hi. La petita amb la sogra i la gran, la gran l’abandones a la seva sort a l’escola, plorant com una madalena. Ja li està bé, per estar sana…

I tu arribes a la feina traient la llengua per la boca i plorant com una madalena pensant què he fet jo per merèixer això, i tens la temptació de dir “tenir fills, collons!” però no ho dius, perquè saps que no són els fills, el problema. El problema és que ningú entén per més que ho intentis que ho pots fer tot, és clar que sí, però amb calma, amb paciència, i amb ajuda. Ningú no t’ho posarà fàcil, si vols treballar. Hauràs de lluitar constantment contra molins de vent, voldran que ho deixis, que t’estiguis a casa com han fet altres abans que tu. Però ets tossuda i persisteixes, i quan arribes al final del dia i has fet la teva feina (per la qual cobres), i tens els nens tranquils dormint t’adones que, diguin el que diguin, ets una superheroïna… 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s