La mare, orgullosa, agombola en braços els furiosos crits del nadó. Exhala un sospir llarg sorgit del fons de les seves entranyes. Feliç. Ja la volia abans que ella existís, com tots els infants desitjats. El desig el sentia dins seu, però l’exterior del seu cos, amb l’esforç d’un part llarg, el va fer real. En posar-li els llavis al front per primera vegada, la seva pell fosca desprèn una equívoca olor de sabó. Ressalten els ulls, tan vius i tan blancs, en aquell petit rostre tan magre. Un cos esquifit en braços d’una dona tan ampla. La mare.
Mare, per fi, amb el dolor incorporat de saber que no pots estimar més algú. Petita, desvalguda, aparentment trencadissa, un ésser humà diminut que s’aferra amb força a la vida. En un país com aquell, en el qual ha nascut, viure no és una evidència. És un regal. Desconeix encara que, allà on va, l’existència reclama de més: un sentit. El sentit de la vida d’un nen, allà on visqui: respirar, menjar, algú que t’estimi, algú a qui estimar. El sentit de la vida de tots.
Amb la mà enorme i aspra, pren la mà de ditets minúsculs i tendres, i situant el palmell descolorit cap amunt, la tanca suaument. L’estreny contra el pit. Mirant-se una a l’altra es reconeixen. La filla somriu.
Núria Busquet Molist 