Cada dia és diumenge


Everyday is like Sunday
everyday is silent and grey
Trudging back over pebbles and sand
and a strange dust lands on your hands

Morrissey, “Every day is like Sunday

Avui que tot és trist, fins i tot la tristor d’estar trista, caldria que fes memòria dels moments de tristesa pitjors, els moments de l’angoixa absoluta, la visita a l’infern, aquell monstre de nit i de dia olorant-me la por. Però no. Em recreo pensant en la tristor plàcida, inconcreta, la de l’arbre que cau, la de la dona gran que s’apaga, la d’aquell amor tendre que no et va arribar a trencar el cor però que enyores. La d’infants que juguen aliens a la mare que plora, la de les vides tristes d’aquells que no saben ser humans i que enganyen. La d’amics que no estimes però que vols conservar. La d’amants que t’estimen i no pots estimar. La tristor d’aquell sexe roent sense vida, la del sexe amb amor, la del cor congelat, incapaç de trobar una sortida.

I potser sí que ploro i dic que estic trista perquè tot em sembla, de fet, molt trist. Però ric tot seguit i m’incorporo i demà ja serà un altre dia, i ballo pel passadís i quedo al final amb el noi que m’estima i que no he d’estimar perquè si ho faig, serà tot molt trist. I anem al llit i tinc un orgasme majúscul que faci impossible tornar a respirar fins al cap d’una estona. Somric. Sí, potser demà seré molt, molt feliç, tan feliç que esclafiré per les cantonades, llegiré Sylvia Plath sense el cor avançant per la tràquea, pintarem la paret de l’entrada i sentiré un xiuxiueig (és ben boja la mare). Potser algú em dirà que val la pena tot plegat. I, convençuda, li donaré la raó. I esmorzaré amb un amic despullada, i escoltaré aquella cançó. I mirant el Montseny que m’espia de dia i de nit, ompliré fins al fons un pulmó, després l’altre, i quin mal que farà, ser tan, tan feliç!

I demà, quan tot sigui feliç, fins i tot la felicitat de sentir-me feliç, voldré fer memòria dels moments de joia millors, sentiré un cop més la fiblada, i així tornaré a estar trista de sobte, sentir-me molt trista, que tot sigui molt trist, fins i tot la tristor d’estar trista.

Serà com si cada dia fos diumenge. Com tornar a la ciutat de la costa que es van oblidar de bombardejar

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s