Només ho sospitàvem. Semblava recíproc. Les paraules exactes no havien estat proferides. El rebedor, la taula, el llit van ser muts testimonis de tendresa engolida amb desfici. Ens importàvem i ho sabíem des del primer dia. Glatia en l’aire que tots dos respiràvem. Cobejàvem en llits solitaris els llavis obrint-se, exhalant un “t’estimo” entre dents, la propera vegada. La e neutra, la o àtona, centrals, perfectament pronunciades. Sentides a dins, molt profundes, com el sexe que les convocava. Carícies dels ulls amb els ulls en l’anunci. Delicadesa en el tacte, cerimònia de pell contra pell. Un deix clar, fort, segur.
Sensible, indefens, vulnerable, quan estimes un altre. Dependència de l’afecte d’algú. Pertinença. Amor doncs, en silenci, i fluixet, com un àngel, ens repetíem el nom. Amb sospirs abraçant-nos després de l’amor. Un sentiment ocult que ofega una vida. I cercàvem, tu i jo, maneres, així, sense dir-ho: m’importes. Tinc ganes de veure’t. M’agrada estar amb tu. T’enyoro. Et vull. Et desitjo. I uns ulls suplicants, unes mans tremoloses, un cos ardent expressant allò que el cervell no ens deixava, covard, com nosaltres.
Cap paraula sagrada, cap mot colossal per la nostra intimitat tan buscada, minvats per la por de no ser correspostos. No dir res, no fos cas. No fos cas que prorrompe la superficialitat de l’instant amb pregoneses indegudes el fes menys profund. No fos cas que, per deixar massa clares les coses, haguéssiu de deixar, una nit, de ser un. I per aquest motiu i cap altre va semblar que no érem. Que ningú va estimar mai ningú.
Però jo t’estimava. T’estimo, encara. I ara que ens enyorem tant, només ara, jo sóc capaç de dir-ho. Com tu.
Núria Busquet Molist 