Estimo el dolor que ara sento, perquè és senyal que estic viva.
Estimo els cabells arrissats, tan difícils d’entendre, tan fàcils de pentinar. Estimo els ulls verds que em deixen veure el mar, les orelles petites, enganxades al cap, que em permeten sentir les onades. Estimo els meus braços i cames, esprimatxats però forts, sempre en moviment. Estimo els meus pits que han alimentat tres vides. Estimo el tresor del meu sexe, que m’ha fet feliç tants de cops i que ha fet feliç d’altres, i que ha permès l’existència de les tres vides que s’han alimentat dels pits que també estimo. Estimo el meu cul, de la mida justa per poder mirar-me de perfil i no odiar-lo quan em poso vestits o pantalons. Estimo els meus genolls rodons, que em permeten ajupir-me, però només quan és necessari. Estimo els meus peus, perfectes per les sabates de taló, i els ditets petits i rectes, amb ungles perpètuament pintades de vermell. Estimo el meu cervell, que em permet entendre més coses de les que voldria i menys de les que voldria, també.
Estimo el meu cor, que batega tossudament encara que jo no vulgui, i que em permet sentir el dolor que ara sento, que també estimo, perquè és senyal que estic viva.
Núria Busquet Molist 