He fet un salt

“He fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams.

Sortia fum, tan dens i blanc, i a dins tu i jo i el meu gran salt.”

Voldria tenir una capa com en Superman, per poder saltar i saber segur que no cauré de morros a terra. Perquè a la vida, de vegades, ens toca saltar. Tard o d’hora, i per molta por que ens faci, no ens queda més remei que agafar embranzida i tirar-nos al buit, tancant els ulls. Aquella buidor dins la panxa, aquella fe que necessites tenir per fer el pas endavant. I avances a poc a poc, fent passets petits i lents, esperant que, abans que arribis al final, abans que hagis de saltar, sorgeixi una mena de passadís secret en alguna banda, un helicòpter vingui a rescatar-te, o puguis, simplement, tirar enrere i tornar on eres, sense abismes, ni buits impossibles de superar. O trobis, amagada darrera una pedra, la capa d’en Superman. El vertígen, la por, la incapacitat, la necessitat de seguir on has estat fins ara.

Però la vida és un camí, amb moltes direccions i moltes dreceres, costerut de vegades, senzill i relaxat d’altres, segurament menys del que voldríem. Els camins de tots van a parar, però, al mateix lloc. Al final, tots ens trobem allà mateix. I de nosaltres i de les nostres eleccions, i de la nostra sort, perquè no dir-ho, depèn que aquest final del camí ens faci creure que ha valgut la pena. I quan estàs en una part difícil del camí, per molt que vulguis tirar enrere, saps que és impossible. No es pot desfer mai i si has anat a parar davant mateix de l’abisme, has de saltar. I confiar que, abans d’estrellar-te contra el terra, trobaràs una sortida, o que potser sí, que t’estrellaràs, però sobreviuràs i podràs continuar, amb les ferides de sèrie, el camí que t’ha portat fins aquí.

He fet un salt, i era molt alt. I em feia molta por. I he descobert, en saltar, que sé volar.