La gallineta ha dit que prou

Jo no vaig triar néixer aquí. Tampoc, imagino, ho van fer els meus pares, simplement em van fer néixer al lloc d’on ells eren. Quan vaig néixer, no portava implantat un xip d’espanyolitat. Això sí, me’l van implantar quan van poder, al registre civil, a la seguretat social, no fos cosa que se m’oblidés. No vaig triar que els meus pares em parlessin en català i que per tant aquest idioma es convertís en la meva llengua materna. De debò, no ho vaig fer per fer la punyeta a ningú, és la llengua amb què vaig aprendre a designar les coses i a ser persona. I no crec, tampoc, que els meus pares ho fessin per tocar els nassos a la gent de Palencia, simplement, era la seva llengua, la llengua amb la que ells havien après a designar les coses i a ser persones.

Jo no vaig triar sentir-me catalana, i no espanyola, perquè els sentiments no es trien, els sents. Un no pot obligar-se a sentir una cosa, ets el que ets, independentment del que diguin. I sí, a la pràctica, sóc espanyola, això diu el meu DNI. Però no me’n sento. I no crec que hagi de donar massa explicacions sobre aquest fet, perquè seria com demanar explicacions de per què t’agraden els macarrons o per què t’agrada el color rosa. No ho fas per anar en contra dels que els agraden els fideus, ni dels que els agrada el color blau. Són sentiments, és el que sents. I el que sents, en el fons, és el que realment ets.

I quan el que tu realment ets no està d’acord amb el que volen que siguis, t’has de rebel.lar. Perquè si no ho fas, la frustració et paralitza fins a tal punt que et quedes immòbil i deixes que abusin de tu fins a límits impossibles de descriure. Indefensió apresa, em sembla que en diuen. Algú em va dir l’altre dia que deixes que els altres et facin tot el que tu mateix et faries. És una simple qüestió d’autoestima. Quan et recorden constantment que dolent que ets, que malament que fas les coses, que egoista, que insolidari, t’ho acabes creient i et culpes a tu mateix de l’abús que altres t’infligeixen.

La nostra autoestima col.lectiva, com a nació, està al límit. Han abusat de nosaltres i ja no ens podem estimar menys. Hem de rebel.lar-nos o esperar la mort com a poble, que pot ser lenta, però que arribarà, tard o d’hora. De nosaltres depèn que els nostres fills tinguin més autoestima que nosaltres. Estarem construint la seva herència. Al carrer. Dimarts, 11 de setembre de 2012. Que no hi falti ningú.