La llum amb els ulls oberts

“La foscor amb els ulls oberts

la llum amb els ulls oberts

la llum amb els ulls tancats

l’esfera de la vida.”

Milan Kundera, “La immortalitat”

Mirant la pantalla en blanc, em pregunto què tinc per dir-vos. Que plovisqueja. Que ha refrescat. Que al matí, quan obro els ulls, fa mandra sortir del llit. Que el llibre del dia abans, escampat per terra, fa veure que no li molesta haver dormit al ras, sota del llit, on va anar a parar quan la son em va vèncer.

Us diria que podria estar trista pel fred que fa, per la foscor dels vespres, i per l’any, que ja s’acaba i que ha estat dur. Però, sabeu què? Últimament somric sense adonar-me’n, i ho faig, sobretot, cada dia en llevar-me. Us podria dir que camino segura cap al lavabo, em miro al mirall i observo els racons del meu rostre, els ulls, la boca, el nas. I que ressegueixo amb les mans el meu cos, que conec bé i estimo. I que em sento en plenitud. Però no és això, el que tinc per dir-vos. El que us diré és evident, i us ho anuncio sense por d’equivocar-me. Ho proclamo als quatre vents: mireu-me, sóc jo, la que ja havia estat una vegada, i sóc feliç d’haver-me retrobat, per fi.