Sabeu? Avui és dilluns, l’endemà de diumenge, que va ser l’endemà de dissabte. I estic una mica, una mica, cansada. Però somric. I quan em canso, jo penso. I pensava. I somreia. Somreia, pensant-hi, aquest matí, al meu llit. Dissabte. Diumenge. Dilluns.
Pensava que no crec en déus, ni destins, ni titellaires que mouen uns fils invisibles que deslliguen i lliguen les ànimes. Que existeixen, és clar, però que movem nosaltres, segur. Però és que jo, sabeu?, tinc una deessa que m’acompanya. Té noms complicats per descriure la cosa: l’atzar, la ventura, la sort. La casualitat. Jo l’estimo, la meva deessa, i jo sé que m’estima, també. La deixo que corri, que balli, que salti, és com més feliç és. Sabeu? No la lligo, no l’obligo a estar quieta, callada. És que ja no imagino una vida ben recta, rodada, sense ella. L’enyoraria, moltíssim. Simplement: no és possible. I si ho fos, quina mandra! Per bonica que fos.
Doncs retorno al principi, que em perdo. Avui és dilluns, sabeu? I jo encara porto la boca badada, pensant en tot allò que em va portar, que ens va portar, fins aquí, fins avui, fins ahir, fins dissabte. Diran que el destí. O demanaran a la musa que canti, que expliqui que uns déus, somrient sorneguers, van moure un dia unes fitxes que porten les nostres inicials gravades.
Però, sabeu? Jo no sé res. Només que avui, és dilluns. I que ahir era diumenge, l’endemà de dissabte.
Núria Busquet Molist 