Retrat robot (o tu tranquil, que pots follar-me)


Primer vam fer l’amor, o això va semblar-me. Però allò no era amor sinó instint, ho veig clar. Perquè aquesta fal·lera, tan brutal i animal, l’amor no la toca, té altres registres, diguem-ne més plans. Jo tinc el nas avesat a certes olors, i la teva, era massa de mascle. Em vas veure venir, el depredador va detectar-me: la fragilitat, la pressa, la ingenuïtat, la por de tornar a equivocar-me. Però estigues tranquil: pots follar-me.

Al rebedor. Sobre la taula. A l’escala, al lavabo, contra la pica, davant del mirall. Però ho sento, la pell et delata. Perquè els ulls que jo tinc veuen tots els colors, els matisos de rosa de l’estendard que alces, de cavaller salvador de princeses, de màrtir, de tendre xaiet despistat, d’infant o de pare. Posa’m de quatre potes, fes-m’ho pel darrera, pots cridar com un gos, bramar com un ase. Dóna’m la volta i agafa’m les mans, usa tot el meu cos i segueix provant-te que em tens, que no et cal estimar-me, que només posseint-me et va bé. I després abraçar-me, que jo em deixaré, perquè el cas és que en el fons m’està bé, ja m’agrada.

Ara que ja tinc dos ulls, però, i no em cal buscar plaure’t, et diria que tenir el meu cos és tan fàcil que si fossis humà no tindria ni gràcia. En deu tenir perquè no saps ben bé què vol dir tenir ànima. O potser deu ser això el que tu vols, que jo obri la porta, entrar per la força i arrasar-me el paisatge. Podries mirar-me per dins i intentar emmirallar-te. Però els teus ulls només veuen en mi una brillant i bonica cuirassa. Jo sé i tu no saps ni sabràs que és això el que tindràs. I amic meu, quina llàstima. Però no pateixis, tranquil, que pots seguir follant-me.

Em volen blanca

Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

Alfonsina Storni (1892-1938)
 
Em volen blanca. Tan blanca em volen, que cap més sol m’hagi tocat. Que hagi estat tancada a la capsa des del naixement. Pura, pura com un nadó de pit. Santa com una verge, feble com una espelma que per cap vent ha tremolat.

Em volen preciosa i amable, em volen atenta quan parlen, però callada, em volen alegre i poc complicada, em volen neta, rentada amb tot el sabó del món.  Depilada, però no massa, maquillada, però no massa, massa bonica, tampoc.

Em volen lluna, però ben plena, res de foscor. Em volen lliure però calmada, em volen dona només en part, un xic de nena, un xic de mare. Em volen submisa però no esclava, em volen aigua sense l’onada.

Però sóc ben bruna, escabellada, amb la pell fosca i decorada. I tinc la turba a dins del ventre, i no sóc santa, no, no ho sóc pas. Sóc una fera exagerada, jo sóc la fúria, jo sóc tempesta, jo sóc la natura desbocada.  I no m’importa dur tatuada per sempre més, sobre l’espatlla, la marca infame de l’empestada. 

Coses que succeeixen abans de succeir

“Como começar pelo início, se as coisas acontecem antes de acontecer?” 

Clarice Lispector (1920-1977), “A hora da estrela” 

Estimada amiga, escolta atentament el que et dic: de vegades, el cel és d’un rosa bonic que fa mal al cor, per estrany i especial. Això no passa sovint, però aquell dia, ho sé del cert, el cel era rosa. I això és un senyal del destí. 

El dia que el cel va ser rosa feia encara aquell fred d’abril, i jo portava un jersei negre de coll cigne, que em marcava bé els pits, els pantalons que em fan el cul bonic, i l’anell de la sort. Tot per casualitat, tot poc premeditat. Vam prendre cervesa, vam riure, vaig dir bajanades per caure-li bé. I després, molt més tard, vaig sopar amb tu, estimada amiga, i t’ho vaig explicar. Que havia begut cervesa, que havia rigut. Que havia dit bajanades per caure-li bé.  

Que estava molt guapo. Que, ja llavors, era meu, perquè, en mirar-lo, el vaig veure: vaig veure el fil invisible, refulgint davant seu. Vas somriure aleshores, estimada amiga: no em vas creure, ja ho sé.  

Tens raó. La sort podria, efectivament, no existir. La màgia, tampoc. Estimada amiga, ho admeto: és possible que, en realitat, els reis siguin els pares. Que no es pugui anar a peu a la lluna per un raig de llum. I que jo no veiés cap fil invisible brillant, tenint, com tenia, aquell dia, al davant, aquell home amb el cor ben obert, per raó d’un atzar, que podríem titllar d’intestí. 

El que és innegable, i això no admet dubtes, és que aquell dia, el primer que el vaig veure, per fi, el cel era rosa. I això, no m’ho neguis: és o no és, estimada amiga, un senyal del destí?

La dona que crema

L’única gent que m’interessa són els bojos, els que estan bojos per viure, bojos per parlar, bojos per ser salvats, que ho desitgen tot a la vegada, aquells que mai badallen o diuen coses normals i corrents, sinó que cremen, cremen, cremen com magnífiques bengales que esclaten com aranyes entre les estrelles.”
Jack Kerouac(1922-1969), “A la carretera”
Sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La bruixa, la que balla, sota la pluja, mullada, i recita poemes d’amor i de mort, vestida de fada. La que escriu sense filtre, rajant mots dels dits. La que et trobes dormint a l’albada, havent lliurat l’ànima de regal amb el cos. Inspirant mots esparsos d’amor per calmar una existència abrandada. La que estima i no pensa, reclama. La que sent, molt profunda, la flama, la que no podrà mai apagar-la.
Crema cada capítol de la història que ja m’havien escrit i ja estava pactada, d’antuvi.  Aflama cada llumí, i s’apaga, deixant al meu pas un rastre de cendra, una escalfor delicada, que em llança, de nou cap al foc, o la brasa. Cremo jo tota, de desig per la vida, abrusadorament lliure, que m’obliga a fer foc de Sant Joan, amb el cos, amb el cor, amb la ment delicada. M’acompanyen aquells amb solitud volguda i tendresa demanada.
Cada alè em comforta amb el vaivé de l’onada brusent. Glopades de foc que empasso amb delit, com faquir que reclama benzina. Mostrant làmines vermelles, i grogues, i blaves a aquells que, admirats, reconeixen en mi allò que tots som. Éssers lliures, vides estranyes, superba amalgama de casualitats que ens van fer el que som ara. La meravella de cada minut que se’ns ha concedit.
Sí, sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La que té molta pressa, amb la vida bullent que prem l’interior, incendiant les entranyes. La que sent, molt profunda, com crema la flama.

Avui és dilluns, sabeu?

 
Sabeu? Avui és dilluns, l’endemà de diumenge, que va ser l’endemà de dissabte. I estic una mica, una mica, cansada. Però somric. I quan em canso, jo penso. I pensava. I somreia. Somreia, pensant-hi, aquest matí, al meu llit. Dissabte. Diumenge. Dilluns. 

 

Pensava que no crec en déus, ni destins, ni titellaires que mouen uns fils invisibles que deslliguen i lliguen les ànimes. Que existeixen, és clar, però que movem nosaltres, segur. Però és que jo, sabeu?, tinc una deessa que m’acompanya. Té noms complicats per descriure la cosa: l’atzar, la ventura, la sort. La casualitat.  Jo l’estimo, la meva deessa, i jo sé que m’estima, també. La deixo que corri, que balli, que salti, és com més feliç és. Sabeu? No la lligo, no l’obligo a estar quieta, callada. És que ja no imagino una vida ben recta, rodada, sense ella. L’enyoraria, moltíssim. Simplement: no és possible. I si ho fos, quina mandra! Per bonica que fos.  
 
Doncs retorno al principi, que em perdo. Avui és dilluns, sabeu? I jo encara porto la boca badada, pensant en tot allò que em va portar, que ens va portar, fins aquí, fins avui, fins ahir, fins dissabte. Diran que el destí. O demanaran a la musa que canti, que expliqui que uns déus, somrient sorneguers, van moure un dia unes fitxes que porten les nostres inicials gravades. 
 

Però, sabeu? Jo no sé res. Només que avui, és dilluns. I que ahir era diumenge, l’endemà de dissabte.  

La bruixa. La pluja.

Una nit d’estiu, en plena tempesta, ja de matinada, una bruixa petita de cabells rinxolats va obrir la porta de casa i va sortir al jardí. Es va despullar poc a poc, peça a peça, primer els pantalons curts, la samarreta de tirants i finalment les calcetes. I es va estirar a la gespa ben nua, deixant que la pluja d’estiu penetrés el seu cos. Amb la boca badada va beure’s l’aigua que queia, a glopades. Era freda, gelada, tot i la xafogor que havia acompanyat aquell dia estiuenc. Amb l’energia del fred, la bruixa es va entregar a l’aigua del cel, en connexió amb la natura. I allà estirada, de matinada, en ple temporal, va sentir la pluja dins seu. I li va entrar tan endins, que va tenir un orgasme.
L’amant va visitar la bruixa tres cops, aquell mes, i totes tres vegades va sortir a la gespa excitada, es va estirar despullada, i es vaig deixar posseir per la força de la tempesta, com si d’un amant es tractés. Totes tres vegades es va escórrer, totes tres vegades van fer l’amor amb l’ànima, comunicant amb la pell la profunditat del seu ésser. Va ser amor, intens, tendre i potent. La bruixa petita dels rínxols no va veure’s amb ningú altre, el sexe amb humans ja no li va interessar. El seu amor reclamava fidelitat absoluta.
A finals de setembre, una punxada sorda, profunda, a la panxa. La regla no va arribar. Un embrió ocupava el seu úter. Embarassada. No va aconseguir recordar cap amant amb qui hagués estat aquells mesos. Només un: la tempesta. El cor li va fer un salt d’alegria: la pluja l’havia impregnat.
El ventre humà va acollir de bon grat la tempesta menuda, freda i delicada, tintinejant el dedins amb ritme constant. La nit del seu naixement, el pare de la criatura bramulava ferotge, incapaç de donar-li la mà a la seva estimada. La bruixa, estirada amb les cames obertes, un dolor punyent travessant-li les entranyes i esqueixant-li la carn, va fixar la mirada a la finestra i li va semblar, per un moment, veure uns ulls ben humans, regalimant una llàgrima blava quan el fill de la pluja va deixar anar el seu primer vagit. A fora, just en el mateix moment, un llamp i un tro tots dos alhora, anunciaven al món el seu naixement.

Mil (i una)

Disculpa si no sóc exactament com t’esperaves. Sent tan fràgil com ets, deus creure que sóc perillosa. És normal. Les persones com jo, tan lliures, tan fortes, tan delicades, no som fàcils de  classificar, d’ubicar en aquest món que t’has fet a mida al teu cap, on tries un bàndol entre indis i vaquers i mai fumes la pipa de la pau, si portes barret. No, jo no sóc una dona com totes aquelles que tu has conegut. Milers, que dius tu. Iguals totes, pastades. O almenys això és el que creus, aquella certesa que et permet circular per la vida amb seguretats impostades.

Però d’acord, tens raó, jo sóc massa, massa diferent. No n’havies vist mai cap d’iguaI, ja fa temps que porto dins meu l’estigma de bruixa empestada. Homes i dones ho saben. A alguns, algunes, els encanta. Però a aquells que, com tu, veuen la vida com una tria entre el blanc i el negre, el meu fúcsia els insulta, desafia les regles marcades. I a més, sóc profunda. I, a més, et faig por.
Planteja’t que potser algú com jo, tan lleugera, tan rodona, tan ben decorada, pot fer trontollar tot allò en què tu creies. I desfer un món tan bell, de bons i dolents, de monstres i fades, de prínceps protectors i princeses que són el repòs del guerrer, és deixar de ser tu. Em sap greu. Disculpa si no sóc exactament com t’esperaves. Disculpa si no sóc com tota l’altra gent, normal i corrent. Disculpa per fer-te veure que de mil que en coneixies, la que fa mil i una, que sóc jo, ves per on, és la que és diferent.

La màscara (tu ets com sóc jo)

Fa tant de temps que la portes que t’has cregut que és com ets. Una mica sí que ets tu, però no tota. Parles, i rius, i fas gràcia, ets el bufó de la cort. I caus molt bé i tens màgia tractant les dones (i els homes!). Te’n surts amb nota als llocs d’ombra i saps fer llum on no n’hi ha. Caus bé a tothom i t’estimen.
Però jo tinc raigs X a la pell, i volo més amunt que altres. Veig el que ets a través. Expert vorejant l’aparença, sense nedar mar endins. Sent com ets tu, sí, sense ser-ho, no mirant mai cap al fons. Accelerant la marxa a tot drap per no haver mai de pensar-hi. Cercant profunditats vàcues en paradisos artificials i buits. Sentint de fons, a les entranyes, el trist pes que et limita. La veritat que et fereix: estàs sol, i fa mal. Voldries una abraçada, un petó a la matinada. I després sí, després sí, sexe animal.
Saps? La deessa castiga aquells que no s’accepten com són, de bon grat. I ara estàs orfe, al teu llit ple de vida. Veient-te a tu, emmirallat. La màscara estreny, et fustiga. Perquè a tu sol, ja no et cal. El que tu ets, s’obre pas. I tu no el deixes sortir i et castigues. Tens por de tu, és ben normal.
Deixa’m que et digui el que penso, perquè a hores d’ara, entre nosaltres, la confiança és total: tu ets com sóc jo. Així t’estimo.
Fa tant de temps que portes la màscara que t’has cregut que és com ets. Un passerell que fa riure. Un pornostaren dejú. Jo veig què hi tens al darrere: un home bo, tendre i lliure. Aquell que mostres als altres, creu-me, my dear, no ets tu.