Disculpa si no sóc exactament com t’esperaves. Sent tan fràgil com ets, deus creure que sóc perillosa. És normal. Les persones com jo, tan lliures, tan fortes, tan delicades, no som fàcils de classificar, d’ubicar en aquest món que t’has fet a mida al teu cap, on tries un bàndol entre indis i vaquers i mai fumes la pipa de la pau, si portes barret. No, jo no sóc una dona com totes aquelles que tu has conegut. Milers, que dius tu. Iguals totes, pastades. O almenys això és el que creus, aquella certesa que et permet circular per la vida amb seguretats impostades.
Però d’acord, tens raó, jo sóc massa, massa diferent. No n’havies vist mai cap d’iguaI, ja fa temps que porto dins meu l’estigma de bruixa empestada. Homes i dones ho saben. A alguns, algunes, els encanta. Però a aquells que, com tu, veuen la vida com una tria entre el blanc i el negre, el meu fúcsia els insulta, desafia les regles marcades. I a més, sóc profunda. I, a més, et faig por.
Planteja’t que potser algú com jo, tan lleugera, tan rodona, tan ben decorada, pot fer trontollar tot allò en què tu creies. I desfer un món tan bell, de bons i dolents, de monstres i fades, de prínceps protectors i princeses que són el repòs del guerrer, és deixar de ser tu. Em sap greu. Disculpa si no sóc exactament com t’esperaves. Disculpa si no sóc com tota l’altra gent, normal i corrent. Disculpa per fer-te veure que de mil que en coneixies, la que fa mil i una, que sóc jo, ves per on, és la que és diferent.
Núria Busquet Molist 