“L’única gent que m’interessa són els bojos, els que estan bojos per viure, bojos per parlar, bojos per ser salvats, que ho desitgen tot a la vegada, aquells que mai badallen o diuen coses normals i corrents, sinó que cremen, cremen, cremen com magnífiques bengales que esclaten com aranyes entre les estrelles.”
Jack Kerouac(1922-1969), “A la carretera”
Sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La bruixa, la que balla, sota la pluja, mullada, i recita poemes d’amor i de mort, vestida de fada. La que escriu sense filtre, rajant mots dels dits. La que et trobes dormint a l’albada, havent lliurat l’ànima de regal amb el cos. Inspirant mots esparsos d’amor per calmar una existència abrandada. La que estima i no pensa, reclama. La que sent, molt profunda, la flama, la que no podrà mai apagar-la.
Crema cada capítol de la història que ja m’havien escrit i ja estava pactada, d’antuvi. Aflama cada llumí, i s’apaga, deixant al meu pas un rastre de cendra, una escalfor delicada, que em llança, de nou cap al foc, o la brasa. Cremo jo tota, de desig per la vida, abrusadorament lliure, que m’obliga a fer foc de Sant Joan, amb el cos, amb el cor, amb la ment delicada. M’acompanyen aquells amb solitud volguda i tendresa demanada.
Cada alè em comforta amb el vaivé de l’onada brusent. Glopades de foc que empasso amb delit, com faquir que reclama benzina. Mostrant làmines vermelles, i grogues, i blaves a aquells que, admirats, reconeixen en mi allò que tots som. Éssers lliures, vides estranyes, superba amalgama de casualitats que ens van fer el que som ara. La meravella de cada minut que se’ns ha concedit.
Sí, sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La que té molta pressa, amb la vida bullent que prem l’interior, incendiant les entranyes. La que sent, molt profunda, com crema la flama.
Núria Busquet Molist 