Imagina no haver estimat mai ningú realment. Haver caminat poc a poc, al mig del camí, sense arrambar-se massa a la vora del camp. Haver vist els prats verds transformar-se en or, i les bales de palla que ocupen, un dia, el seu lloc. Sense haver-hi posat mai els peus. Sense haver-se estirat mai a la clariana, i baixar-se les calces, i mirar-se les flors. Imagina la vida tranquil∙la d’aquell que mai ha patit per amor, fins a treure les entranyes per la boca, amb el dolor del punyal clavant-se al bell mig, entre les costelles. Imagina que no sap què és aquella bola d’angoixa, de goma ben negra, ben grossa, oprimint-li els pulmons. 

Imagina no haver anat a dormir mirant el coixí del costat, ablanit, preguntant-se per què jo, i tancant el llum i suposant que una forma humana n’ocupa el buit. Imagina no haver cregut que moria, un bon dia. No haver tancat els ulls una nit, i llevar-se al matí desitjant seguir adormida. Una vida de dies i nits tèbies, plàcides. Tranquil.la. Una insulsa seqüència de felicitats petites, precises, a l’abast de la mà. Un cor que batega a un ritme constant. Imagina no haver sentit aquella necessitat tan humana de no respirar. Imagina no haver hagut d’acceptar la derrota, de saber que res era com li havia semblat. 

Però quan la llum de les escletxes la desperta, imagina, amb esglai, que tot el que la va fer patir podria no haver passat mai.