i duia als seus braços la Vida 
com qui duu un nen de bolquers, 
com qui duu un setrill de nitroglicerina…

Vicent Andrés Estellés (1924-1993), “La vida contada a un nen del veïnat”

La vida és cabrona i sovint apareix del no-res per fer-te memòria que és ella qui mana, que és un frau aquella ombra que vas dibuixar alineada amb l’angle de la paret (perquè faci de tu quan les ganes de viure no acaben de ser-hi). Que la vida és el cos, i que el cos és el cor i sovint et fa falta ser cos i menys cap i que visquis, que et cal.

Et permet, perquè li dóna la gana, passar-te setmanes immòbil, hivernant, el cervell fent xup-xup en un bany maria, absent, gaudint d’una borratxera petita, feta a mida, d’aigua del carme amb una goteta d’anís, resistint-te a sentir, anar fent la viu-viu. Però de sobte ve ella i obre el tap rabiós, i com un sortidor destructor tot allò que temies esclata i escampes per fi, en l’aire net d’una incipient primavera la sang, el fel, els líquids pudents amb què havies allisat les parets del teu buit persistent.

Primer et ve la regla. Menstrues. Et desfàs en trossets de cos teu i et rebota a la cara la pretesa racionalitat que et van tatuar amb precisa (i preciosa) lletra lligada a la pell. Et vols neta, polida, sense rastre de cap impuresa? Ets un simple animal a mercè de l’instint, et recorda, cabrona, i no ho deixes de ser ni quan dorms, ni quan cagues, ni quan sents a dins teu l’escomesa del mascle.

I després arriba una altra vida, inesperada, prevista per maig, amb la creu ja marcada amb un llacet blau en el dia exacte del calendari. En ple mes de març, decideix que en té ganes. I empeny fins a néixer perquè sí, li cal. La vida li cal. Li cal tot: primer alè, primer raig de sol, primer tacte de la seva mare.

I avui, que t’havies llevat un cop més, com tots els cops últims que t’havies llevat, amb els ulls enganxats de lleganyes, amb aquella mena de melangia inconcreta que no saps frenar i que sovint t’acompanya, apareix la versió menys cabrona de la vida, escolant-se entre dits, entre cames, en el fil d’un missatge feliç al whatsapp. I de sobte, la vida. Poèticament, explosivament estranya.