Posta de sol amb penya segat de fons

Cada bocí d’aquell t’estimo que no vam dir-nos
ha acabat mort en les pesades baules ossudes
del teu cos nu, sol i míser en un matalàs inflable
i en el tacte trist del meu nom cosit a l’extrem
esquerre del coixí. Ara ja saps que no vindré.

No podria, amb lleus esquitxos dels meus cabells,
fer-te enyorar un buit sencer omplert sense carícies,
insinuar la pau transitòria que el meu jou et suggerí.
Viuràs d’engrunes de fam de dona i de rumors del llogarret
bescanviat pel mar sense onades que volguérem nostre.

No fórem pell del temps etern, i ara som l’aire de l’instant.
Ploren petxines a la platja solitària on em colpegen les tempestes
i tu t’enfonses al teu cos unit per sempre a un mar de roques.

Núria Busquet Molist (29/03/14)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s