(…) en ramats, defensant-nos les passes,
extremes alarmes alleugeren silencis,
dibuixen al cel l’angoixa, la tempesta terrible
d’ànimes en pena abatudes pel fred,(…)

Gabriella Sica (1950-), “Els transbords a l’estació Termini”

Et diré que estic cansada i somriuràs, perquè en definitiva, qui no està cansat, avui en dia? De la feina, dels pares, dels fills, de l’exmarit, de l’exsogra, de la rutina que se’ns menja la sang i ens desfà el cor en filets invisibles que ompliran tot l’espai. Cansada, et diré, i somriuràs i parlaràs de no res, perquè tot ja està dit, quan no hi ha res a dir. Que la nevera és ben plena, avui que  és dissabte, que si creixen els nens, que si la vida passa, i no és pas tan llarga, oi que sí, te n’adones? Que no som res, això passa.

Que cal coratge per posar el peu al terra fred cada matí, i veure-ho tot amb el color real, que és el color que veuen aquells que dormen a la cambra del costat. Si no fos per ells, seria gris, negre i blanc. I ells no es cansen mai, mai, de viure, ni et diuen que s’aturarien a l’andana i es quedarien a l’estació unes quantes hores veient com el tren reprèn el trajecte. Ells no creurien el que tu saps de sobres: que l’estació més immediata trigarà molt a arribar i que no hi ha cap garantia que sigui càlida, tranquil·la, i sobretot, que sigui un lloc prou feliç on poder-te aturar.

I és això, realment, el que em cansa, aquesta mandra d’aixecar-me del banc de fusta quan soni el xiulet del revisor. La manca d’il·lusió per la nova parada, quan ja et saps de cor cada estació. La certesa de saber quina és la darrera. El sotragueig constant, convuls i feble, els veïns de vagó que destorben la visió del paisatge, l’avorriment, el mareig  i la nàusea.

De tot això, estic cansada. I de saber que no puc aturar-me una estona a descansar, perquè els que no veuen en blanc ni negre, sinó en color m’esperen al tren de l’andana. Perquè en el fons, el viatge m’agrada. Perquè m’apressa el xiulet el revisor. I perquè sé que tots els transbords són possibles a l’última estació.