Cansada

Tot és molt simple

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

adéu.

Todo es muy simple mucho
más simple y sin embargo
aún así hay momentos
en que es demasiado para mí
en que no entiendo
y no sé si reírme a carcajadas
o si llorar de miedo
o estarme aquí sin llanto
sin risas
en silencio
asumiendo mi vida
mi tránsito
mi tiempo.

Idea Vilariño (1920-2009)

Tot és molt simple: assumir la meva vida, el meu trànsit, el meu temps. Dir adéu a un mapa del tresor a la paret de l’entrada. A allò que vas ser mil matins, que tant et costa reconèixer en la distància. Sentir els cants de les sirenes en silenci, dominant el gir del sol, el pal major, la cera dura a les orelles, el glop de cervesa esbravada. Ser esclava dels teus dubtes i malgrat tot dir adéu per fi a la creença falsa que t’hauries rebel·lat a queixalades. El mar hostil, les copes buides, els poemes sobre cases. Dement, folla, a riallades. Dir adéu a l’infinit adéu que ha ressonat per massa temps a cada graó de l’escala. I a la pell de ferro, a les llàgrimes, al foc viu, a cada cop de bec de la garsa.

Dir adéu al pou, al desig, a la imatge del mirall que potser —però que no ho veus?—  se t’assemblava.

Tot és molt simple, molt, i tanmateix…

Pessigolles. Orella. Concatenació.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Pessigolles. Orella. Concatenació. Filigrana. Fruïció. Liquen. Xeix. Cavil·lació.

Decideixo dir sí quan voldria dir no, però sí queda bé (és la i, és l’accent?). I després ve la ràbia contra mi mateixa, perquè el sí era un no, però per no dir que no ara et sents una idiota (i torna-hi i torna-hi, castiga’t que encara et queden un parell de centímetres a l’espatlla per rebre l’embat del fuet).

I com que treballes la llengua, saps que els mots tenen significats ben marcats, delimitats pel diccionari. Però sí i no depenen, es contradiuen, depenen de qui ho diu, de qui escolta. Què vols dir, realment, quan dius sí?

Volem agradar tant a la resta que se’ns oblida agradar-nos a nosaltres mateixos. I anem per la vida fent que sí amb el cap i negant amb l’estómac, fins que un dia petem, rebentem la carbassa i per no haver volgut semblar idiotes, acabem sentint-nos-en del tot. Sí vol dir sí. No vol dir no. La resta són, només, paraules.

Estació Termini

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


(…) en ramats, defensant-nos les passes,
extremes alarmes alleugeren silencis,
dibuixen al cel l’angoixa, la tempesta terrible
d’ànimes en pena abatudes pel fred,(…)

Gabriella Sica (1950-), “Els transbords a l’estació Termini”

Et diré que estic cansada i somriuràs, perquè en definitiva, qui no està cansat, avui en dia? De la feina, dels pares, dels fills, de l’exmarit, de l’exsogra, de la rutina que se’ns menja la sang i ens desfà el cor en filets invisibles que ompliran tot l’espai. Cansada, et diré, i somriuràs i parlaràs de no res, perquè tot ja està dit, quan no hi ha res a dir. Que la nevera és ben plena, avui que  és dissabte, que si creixen els nens, que si la vida passa, i no és pas tan llarga, oi que sí, te n’adones? Que no som res, això passa.

Que cal coratge per posar el peu al terra fred cada matí, i veure-ho tot amb el color real, que és el color que veuen aquells que dormen a la cambra del costat. Si no fos per ells, seria gris, negre i blanc. I ells no es cansen mai, mai, de viure, ni et diuen que s’aturarien a l’andana i es quedarien a l’estació unes quantes hores veient com el tren reprèn el trajecte. Ells no creurien el que tu saps de sobres: que l’estació més immediata trigarà molt a arribar i que no hi ha cap garantia que sigui càlida, tranquil·la, i sobretot, que sigui un lloc prou feliç on poder-te aturar.

I és això, realment, el que em cansa, aquesta mandra d’aixecar-me del banc de fusta quan soni el xiulet del revisor. La manca d’il·lusió per la nova parada, quan ja et saps de cor cada estació. La certesa de saber quina és la darrera. El sotragueig constant, convuls i feble, els veïns de vagó que destorben la visió del paisatge, l’avorriment, el mareig  i la nàusea.

De tot això, estic cansada. I de saber que no puc aturar-me una estona a descansar, perquè els que no veuen en blanc ni negre, sinó en color m’esperen al tren de l’andana. Perquè en el fons, el viatge m’agrada. Perquè m’apressa el xiulet el revisor. I perquè sé que tots els transbords són possibles a l’última estació.