Pessigolles. Orella. Concatenació. Filigrana. Fruïció. Liquen. Xeix. Cavil·lació.

Decideixo dir sí quan voldria dir no, però sí queda bé (és la i, és l’accent?). I després ve la ràbia contra mi mateixa, perquè el sí era un no, però per no dir que no ara et sents una idiota (i torna-hi i torna-hi, castiga’t que encara et queden un parell de centímetres a l’espatlla per rebre l’embat del fuet).

I com que treballes la llengua, saps que els mots tenen significats ben marcats, delimitats pel diccionari. Però sí i no depenen, es contradiuen, depenen de qui ho diu, de qui escolta. Què vols dir, realment, quan dius sí?

Volem agradar tant a la resta que se’ns oblida agradar-nos a nosaltres mateixos. I anem per la vida fent que sí amb el cap i negant amb l’estómac, fins que un dia petem, rebentem la carbassa i per no haver volgut semblar idiotes, acabem sentint-nos-en del tot. Sí vol dir sí. No vol dir no. La resta són, només, paraules.