Reconstrucció

Mires fixament la paret de baix a dalt, de dalt a baix.
Penses que cada totxana que veus fou un camp erm.
I molt més tard, trossos de runa refulgent
salvada in extremis d’entre records descartats,
com l’objecte polit i perillós que rematés la feina.
Una pedra punxeguda. Un ganivet golut de sang.
Cada respir del teu botxí li val el sí d’aquells creients
amb afilades dents brillants, mancades de genives.

Si la nafra hagués estat al dit seria fàcil d’aturar-ne l’hemorràgia.
N’hi hauria prou amb mossegar la carn fins a aixecar la pell.
Però quan es tracta de totxanes cal ciment,
regirar terra, posar-hi aigua. Mesellament, salvar les bigues,
saber on tornar a aixecar cada paret. No equivocar-te.

Hauries pogut resar i suplicar clemència a aquell
que en la fugida s’emportà la fe en la bondat humana.
Remoure cada centímetre de fang fins a pescar raons,
o una resposta fugissera valedora d’un perdó.
Voler molt més: el dit sagrat, l’absolució.
Penses que potser algun dia un infant de quatre anys
tornarà a sembrar llavors de gira-sol
en aquest erm turmentador on has deixat reposar en pau,
per sempre més, les cendres compactades d’una vida.

Núria Busquet Molist (06/04/2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s