No era vespre ni verd: era tarda del mes de juliol, calenta, ben groga, cremada pel sol. Una pena de sofre esborrava les passes de l’altre camí. Va fer feina, aquell dia, capriciós, el destí.
Al palmell de la mà forja solcs la natura. Ella creu que no he anat a la lluna, que només els plomosos apèndixs fan volar cel amunt. Somriu indulgent quan torno al cau masegada, després de l’últim batzac, i en els ulls li veig l’ombra d’aquella que sent, a la vegada, la calma d’una vida apamada i la força voraç de la flama roent. Ella sap, en secret, que la màgia existeix. Com una mare guareix la seva nena rebel. Ella em té les arrels, però no veu energies ni fils invisibles enlloc.
Diu que ens hauríem trobat igualment, en un fred dia groc. Però les cartes estaven marcades. Em prohibeix encendre la metxa, però és allà quan em cremo amb el foc. Desitja, en el fons, la pròpia cremada. Creu estar alineada. Que tot és casualitat. Però, per dins, ella ho sap: tot allò respirat amb el cor mai no es perd. I seran sempre càlids els nostres vespres verds.
Núria Busquet Molist 