Potser és la por que sento quan penso en els troncs.
En els trossos dels arbres que dius que hem de cremar,
un a un, per no cremar el bosc, d’un plegat.
Em fa por no ser un tronc prou a punt per cremar-se.
Em fa por cremar el bosc, de tant foc que sento a les branques.
Em fa por, finalment, no ser un tronc ni una branca,
ni un arbre tan sols. Ser una dona, només, i tu un home, només.
I tots dos, un miratge.
I que això que veiem com un bosc sigui un dia, només, clariana.
Potser és por, penso jo, o és potser que vull tant la calor d’aquest arbre
que cremar tot el bosc se m’antulla un destí inevitable.
Núria Busquet Molist (10/12/2013)
Núria Busquet Molist
A %d bloguers els agrada això:
